Una dona sense fills no és ni menys dona ni menys feliç.

Les dones tenim un paper clau en l’evolució com a espècie. Som capaces de crear vida dins nostre. Mica en mica el nostre cos es va transformant per, finalment, donar a llum un nou ésser. És un esdeveniment màgic, espectacular per tot el que comporta. Si bé fa uns anys era gairebé inqüestionable que una dona havia de tenir fills, actualment les coses són totalment diferents.

Conec moltes dones entre 35 i 40 anys que no tenen parella. Potser perquè no els ha interessat tenir-ne (no totes n’hem de tenir, ser soltera també és una opció), potser perquè han tingut desenganys, potser perquè no han trobat a la persona indicada. I aquestes dones són perfectament conscients que el cos és savi i que la fertilitat té data de caducitat, ho saben. Què us penseu? Que no s’ho han plantejat vegades? Que no han pensat que, si no troben una parella amb qui compartir la vida, no podran ser mares? De sobte entra en conflicte tot allò transmès culturalment: una dona ha de ser mare; i la realitat: no em vull aparellar amb el primer que passi per ser mare, potser no seré mare. El que està clar és que tota dona ha d’arribar en aquest punt on es planteja si vol/pot ser mare i prendre una decisió. Totes hi hem passat. El que fins fa uns anys era impepinable, avui en dia és possible: avui en dia una dona pot decidir no ser mare (o pot trobar-s’hi pel mig sense haver-ho decidit) i ser tan o més feliç que una dona amb fills.

Sovint es pinta la maternitat com un camí de flors i violes. Totes les mares sabem que no és així. Com tot a la vida, té les seves coses bones i les seves coses dolentes. Guanyes moltes coses i en perds d’altres. Si mireu les fotos que pengen mares recent parides a l’instagram us en podeu fer una idea: sóc tan feliç, mai havia sigut tan feliç, felicitat pura... Ho respecto, però penso que hi ha molt de postureo. Convertir-te en mare no comporta (per sí sola) la felicitat ni la plenitud com a dona. Penso que tot està molt mitificat.

Una dona que no és mare s’hauria de sentir igual de dona que una que és mare. Una dona que no és mare pot ser feliç i sentir-se completament plena. Una dona que no és mare només té el problema de viure en una societat on no s’entèn per què una dona decideix no ser-ho. Té el problema d’haver de sentir repetidament: i no tens parella? i no t’agradaria tenir fills? t’estàs fent gran… se’t passarà l’arròs! Per què no congeles els òvuls per si, més endavant, vols ser mare? … Però les dones que tenen parella i decideixen lliurement no ser mares encara tenen més pressió, perquè llavors la societat en general no entén per què una dona pot decidir no portar fills al món si té una parella. Llavors les males llengües parlaran d’infertilitat i/o d’egoïsme.

Fa uns mesos vaig començar a formar-me com a psicòloga perinatal perquè m’interessa molt el tema de la maternitat i tot el que gira entorn a ella. Cada vegada tinc més clar que una dona no ha de ser mare per sentir-se més dona, tampoc ha de ser mare per demostrar que estima molt a la seva parella. Si sents que has de ser mare, endavant. Si sents que no has de ser mare, endavant. Que cadascú faci amb el seu úter el que senti. Les dones tenim molt potencial i la nostra plenitud no depèn de si som o no som mares.

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.