Trucada de comiat

Diumenge de ratafia, aproximadament les 15.30h de la tarda. La meva parella s’aixeca de la migdiada i rep una trucada d’un número desconegut. Despenja. Sento que parla mentre jo em rento les dents. La conversa dura poc, potser un minut o dos. Quan entro a l’habitació me’l trobo mirant-se el mòbil, amb els ulls enllagrimats.

– Era la Maria – diu ell.

– Ah sí? Què volia?

– Que s’està morint, m’ha trucat per acomiadar-se de mi.

Sembla de pel·lícula, ho sé. Però realment va passar això. De cop tota jo em vaig omplir de pensaments, sensacions, emocions. No només perquè sabia l’estat de la Maria, sinó per la valentia que havia tingut aquesta dona per fer aquella trucada. Una dona que havia compartit lloc de treball amb en David, una dona independent, jove. Fa temps li van diagnosticar un maleït càncer i ella mai va deixar de sortir al carrer, sense vergonyes ni tabús. Jo no hi tenia relació, però quan la veia passejant pensava que aquesta dona tenia un parell de pebrots, perquè es notava que estava afrontant la malaltia, amb tot el que això comporta. No sé com dir-ho, hi ha gent que està malalta i mai acaba d’acceptar que ho està, que fa com si no estigués passant res. Ella en parlava, ho explicava si algú li preguntava, ho compartia i ho feia visible. Feia poc més d’un mes que se la veia amb un somriure d’orella a orella quan passejava, doncs estava neta de càncer.

I aquell somriure es va esborrar ràpidament quan li van dir que el càncer havia tornat, amb força. No sé com va rebre la notícia, ni com va estar en dies posteriors, segurament amb un cúmul d’emocions, pensaments… que la van portar a reflexionar sobre el seu estat i sobre com volia viure la seva pròpia mort. Ella va dir: jo no crec en Déu ni en els miracles, donant a entendre que havia d’acceptar que el càncer estava guanyant la partida.

Agafar el telèfon i fer trucades de comiat em sembla una molt bona manera d’acceptar la seva  mort, cada vegada més propera. Penso que és una molt bona manera, però alhora penso que només ho poden fer uns quants privilegiats, persones que accepten la situació i decideixen com volen viure els últims moments de la seva vida. Em sembla tan heroïc que en volia parlar aquí, al blog. Si més no per fer visible aquesta història, per ajudar a viure amb naturalitat la mort.

Penso que tots plegats hem de fer un gran treball per arribar a viure la nostra mort d’aquesta manera. La veiem llunyana, però cap de nosaltres sabem si serà avui, demà, o d’aquí 40 anys. Val la pena pensar-hi, sense obsessionar-s’hi, però pensar-hi.

No sé si la Maria llegirà això, tampoc si li queda molt o poc temps de vida. Em trec el barret per com ha portat i està portant aquesta situació tan difícil de portar. Em trec el barret perquè ens ha donat a tots plegats una gran lliçó. Però no una lliçó d’aquelles que s’obliden passats uns quants dies… sinó una LLIÇÓ que recordarem sempre.

Gràcies, Maria, per ensenyar-nos tant. De veritat.

Tan de bo estiguis en pau.

annapamplona

PD: La història és verídica. El nom és inventat per protegir la seva identitat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.