Si estàs malament és perquè vols.

Quantes vegades se m’ha assegut algú al davant i m’ha dit “ja sé que no em puc queixar. No em puc queixar perquè tinc una feina que em permet pagar factures cada mes, no em puc queixar perquè tinc una parella que m’estima i també tinc uns fills maquíssims. Sé que no em puc queixar perquè tinc tot això i molta gent no ho té. Però no estic bé, no aconsegueixo sentir-me bé”. Quantes vegades ho he sentit? la veritat, he perdut el compte.

L’última vegada aquesta setmana passada, en una sessió amb un home que portava ja força temps deprimit. No allò d’estar trist i prou, no. Deprimit en majúscules. Apàtic, sense motivacions, completament perdut. Amb tant patiment a sobre que havia planejat, fins i tot, la seva pròpia mort. Em mirava i em deia que hauria de sentir-se bé perquè, aparentment, ho té tot. Es sentia extremadament culpable per no estar donant gràcies a la vida per tot això que tenia, per no estar saltant d’alegria cada vegada que anava  a treballar, per no aixecar-se amb ganes i il.lusió per començar el nou dia. Em deia que no entenia què li estava passant i que tots els del seu voltant només feien que dir-li que la vida era qüestió d’actitud. Que havia de posar-hi ganes i interès. Que havia d’estar content. Que havia de posar-se les ulleres de la felicitat i veure-ho tot de color de rosa, perquè si ho volia veure rosa, ho veuria.

De cop li vaig dir que entenia que estigués d’aquesta manera, entenia que per més que volia i ho intentava, no aconseguia sentir-se a gust, que no era tan fàcil com dir “eh! va avui estaré molt content!” i que de cop tot canviés. Ell em va mirar, estranyat, perquè era la primera persona que li deia que era normal sentir-se tan perdut, que era normal no passar-s’ho bé encara que tingués moltes activitats per davant i que devia estar passant un infern per haver planejat la seva mort. La seva cara va canviar radicalment. Perquè va entendre que jo el comprenia. Era la primera persona que el comprenia en mesos… i això, per ell, va significar un gran canvi.

No és que jo em posi mèrits, no, el que critico és la poca sensibilitat que sol tenir la societat. No suportem veure gent patint, però la realitat és que tots patim i ho fem constantment. No suportem veure el dolor en l’altra persona i busquem 1000 maneres de calmar-lo creant, moltes vegades, l’efecte contrari. Perquè la realitat és que existeix la depressió, i l’ansietat, el dol, els traumes (entre d’altres) i hem d’entendre que un no està deprimit perquè no posa de la seva part o un no té ansietat perquè no s’agafa prou bé les coses. Tot és més complex que això. Hi ha tantes variables en joc… que no podem tenir una ment rígida, perquè amb ments rígides no podem veure tot el mapa.

Recordo un cas similar a aquest, on la persona m’explicava que la seva parella se l’havia emportat de festa i li anava dient “és que has d’estar bé, perquè estàs aquí, amb mi, de festa, què més vols?” i la pacient em deia a mi, amb la mà al cor, que havia sigut una de les pitjors nits que havia passat, però no ho podia dir, doncs no se li estava permès expressar amb sinceritat el que sentia realment, perquè llavors la seva parella es sentia malament. Que bonic que no pugui expressar el que sent realment per por al patiment de l’altre. Que bonic això de posar la culpa a la persona que està patint, completament bloquejada, i dir-li que si està així és perquè vol. Que bonic omplir les orelles de t’estimos et desitjo i no ser capaç de buscar informació, d’entendre (des del cor) el que li passa a l’altre.

Així que no, no és tan fàcil com posar-se unes ulleres de diferent color. No és tan fàcil com apuntar-se a activitats per ditreure’ns. No és tan fàcil com deixar-hi de pensar, així, com per art de màgia. No és tan fàcil com menjar un tall de xocolata. Si et sents així, perduda, incompresa, bloquejada, amb la obligació de somriure tot i estar trencada per dins, sense gaudir dels moments tot i “tenir-ho tot”… busca ajuda, busca algun professional que pugui posar llum al teu camí, des de la comprensió. 

Tingue-ho en compte!

 

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.