Sentir la pluja sobre la pell…

La cançó de Txarango que es diu El tren del temps, comença així:

Les últimes pàgines d’un llibre.
Sentir la pluja sobre la pell
I veure com desperta el dia.
Fer-te l’amor després de tant de temps.

Divendres passat vaig poder dur a terme la segona frase, sentir la pluja sobre la pell, i em vaig sorprendre de com de gratificant pot arribar a ser sentir-la. No és que no l’hagués sentit mai, però potser aquesta vegada ho vaig fer de manera atenta, conscient… i gaudint. Vaig anar a un concert dels Catarres amb dues amigues molt amigues, amigues de veritat. Va ser molt bo perquè el concert es feia a fora i havia previsió de pluja durant tot el dia, fins i tot ja teníem pla B per si es suspenia. Però cap de les tres ens vam capficar amb la previsió, seria el que hagués de ser i, si plovia, doncs ens adaptaríem. Cal lluitar contra el que no es pot canviar (com la pluja)?

Doncs no va ploure (al principi…), anaven caient quatre gotes, parava. Llavors tornaven a caure… però el concert va començar. La veritat és que no sóc fan dels Catarres, però quan van tocar la mítica Oh Jennifer seguida d’una versió del Flying free vam entrar en mode subidón. Cada vegada anava plovent una miqueta més, però no ens importava, estàvem gaudint del moment. I ja, sense adonar-nos gairebé, va començar a ploure amb ganes quan el concert ja s’acabava. Hi havia gent que marxava, d’altres es tapaven amb capalines, alguns obrien els paraigües… i nosaltres tres allà, saltant, sota la pluja. Sentint la música, sentint l’aigua tocant la nostra pell, vivint aquell petit gran moment que ens feia sentir tan bé.

El concert es va acabar i la pluja continuava amb ganes, però sense pressa vam anar sortint del recinte. Caminar sota la pluja i sentint-la. Les meves amigues se’n reien una mica quan em posava en mode mindfulness, però sé que també ho van gaudir. Per això ens entenem, perquè som les tres igual de freakys.

I us volia explicar això perquè vaig veure molta gent al concert, però en vaig veure poca present. Molta gent gravant les cançons amb el mòbil, fent-se selfies, capturant imatges per instagram… quina mania tenim tots a compartir a les xarxes socials les nostres vides, aquesta immediatesa ens té captivats. Però mentre estaven amb els mòbils, no estaven gaudint de la música, ni de la posada en escena, ni de la pluja… ai la pluja! quelcom tan senzill però tan gran!

Tinc clar que vull continuar gaudint d’aquests petits grans moments, perquè connectar amb la natura ens aporta sensacions úniques (mode happy flower). T’apuntes a sentir la pluja sobre la teva pell?

annapamplona

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.