Per què ens costa tant arriscar-nos en l’àmbit laboral?

Aquest mes d’octubre passat va fer cinc anys (cinc!!!!) que vaig començar a treballar com a psicòloga i psicoterapeuta autònoma, en el meu propi negoci. Per mi va ser fàcil, perquè venia de molts anys d’estudiar, amb molta motivació, moltes ganes d’apendre i, sobretot, molta il.lusió de poder treballar del que volia. També ho tenia fàcil perquè venia de treballar en feines on tenia unes condicions laborals força dolentes, així que, encara que em fes autònoma (i això suposés perdre molts drets dels que disposen les persones que treballen per compte d’altri) per mi no va suposar cap gran canvi. En el meu cas, tenia molt poc a perdre i molt a guanyar. Això va fer que m’arrisqués, ho provés, hi posés ganes i… fins a dia d’avui.

Per en David, la meva parella, va ser més difícil fer el pas. Ell va treballar des dels 18 anys a una empresa i tenia un sou fix, amb molts avantatges a nivell econòmic (possibilitat d’estar de baixa, cobrar el doble per Nadal i Sant Joan…). Ell feia temps que anava compaginant la feina de fotògraf/videògraf i la feina a la fàbrica. Li feia molta por arriscar-se, perquè tenia molt més a perdre que jo. Us haig de ser honesta, com a parella també em feia una mica de por que es tirés a la piscina, perquè jo veia el seu sou fix com una mena de bendició i em feia una mica de respecte que es quedés sense. Sortia, potser, la vena egoïsta que tots tenim. Com que les mares autònomes gairebé no tenim baixa per maternitat, li vaig cedir a ell la possibilitat d’agafar la baixa per paternitat i així ho va fer. Però va arribar el moment de tornar a la feina, després de les vacances d’estiu, i ell estava ben agobiat, començava a sentir-se molt malament només de pensar que havia de tornar a la fàbrica. Així que allà, asseguts al menjador de casa, li vaig dir que tirés endavant amb el seu somni de ser fotògraf/videògraf autònom, que ja ens ho faríem per arribar a final de mes, que no patís gens i que anés a per totes. La seva cara li va canviar de cop i això va ser l’any 2015; porta dos anys vivint del que li agrada i, encara que passa èpoques molt estressat, en David va recuperar la seva essència, la que havia perdut fent una feina que no li agradava. Si no s’hagués arriscat possiblement no hauria pogut anar a Hawaii aquesta setmana passada… i això, encara que suposi el doble de feina a casa per mi, el fa feliç a ell. I jo així també sóc feliç.

Una amiga l’altre dia m’explicava que la seva parella voldria deixar de treballar i dedicar-se a perseguir el seu somni: ser músic. M’explicava la inseguretat que això representa per ella, perquè les factures no perdonen, els hi és igual si estàs perseguint el teu somni o no. M’explicava com també li sortia la seva vena egoïsta al pensar que potser no era la millor opció, ni la millor època, ni… d’excuses sempre n’hi ha, són fàcils de trobar. No sé si tirarà endavant amb el projecte o no, però el que sí sé és que ara mateix ell té una idea al cap i vol lluitar per aconseguir el seu somni. Però, què ens frena a l’hora d’arriscar-nos en l’àmbit laboral?

Doncs bé, arrosseguem unes pors que han passat de generació en generació fins arribar a nosaltres. Per tots és ben sabut que, si tenim el pa assegurat, millor no arriscar-nos, no sigui que el perdem. Vivim en una societat on es valora molt tenir una feina però, sobretot, es valora molt tenir un sou fix. Ens reconforta pensar que, encara que no siguem massa feliços a la feina, tindrem uns diners que s’ingressaran al nostre compte bancari a final de mes. Això sembla que ho cura tot. Home, evidentment que els diners ajuden… però (PER SORT) no poden comprar allò important a la vida. El sistema ens ha inculcat molt bé que amb diners podem ser més feliços: podem sortir, anar a sopar fora, tenir un cotxe, fer escapadetes romàntiques, tenir moltes peces de roba, sortir de festa cada cap de setmana, comprar-nos un cavall… i els humans som tan innocents que ens ho creiem, pensem que preferim passar 5 dies a la setmana malament per poder disfrutar dels diners els 2 dies restants. El que ens preocupa també és el fracàs. Moltes vegades preferim no arriscar-nos per evitar enfrontar-nos a un possible fail, per por a viure frustrats eternament.

Quan algú ens diu que s’està plantejant deixar la feina estable que té, amb sou fix, per començar un projecte nou (amb la incertesa que tot projecte nou té en sí mateix) ens quedem muts. Perquè connectem amb allò que hem après al llarg dels anys: millor no arriscar-se, què passarà si tot va malament?, qui pagarà la hipoteca llavors?, s’ha begut l’enteniment, millor dolent conegut que bo per conèixer, etc, etc, etc. 

Penso que tots estem aquí, compartint aquest camí, per alguna raó. Tots hem vingut a aportar coses que ningú ha aportat fins ara. N’hi ha que són feliços fent de funcionaris i aporten molt bon servei a la comunitat, n’hi ha que són molt bons professors i aporten valors als seus alumnes, n’hi ha que han nascut per innovar i aportar solucions als problemes quotidians, n’hi ha que som feliços fent de psicòlegs i… fem el que podem.

Un dels primers pacients que vaig tenir va ser en Xevi, la veritat és que el trobo a faltar. Malauradament vaig perdre el seu mòbil i no m’hi he pogut posar en contacte més. En Xevi no volia participar d’aquest sistema capitalista perquè no anava amb ell i va deixar la seva feina de professor de biologia per dedicar-se a viure. Sí, a viure. Va fer el seu hortet en el seu petit món, es va vendre el cotxe i va començar a utilitzar la bicicleta, el seu refugi era totalment sostenible. Ell em deia que era raro, que es sentia diferent. Què voleu que us digui, a mi em va encantar la seva filosofia de vida i sé que, sigui on sigui, no té un duro però és feliç.

Analitzeu tot allò que us està frenant i mireu d’on venen les vostres pors i inseguretats, segur que identifiqueu patrons que us recorden als vostres pares i mares… o no!

I, ja per acabar, el camí no és fàcil per ningú. Tots patim i tots tenim pors. Escolta’t i fes el que sentis.

 

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *