La tendresa en el morir

Avui vull escriure sobre un fet que va passar la residència Mas Moner, on treballo de psicòloga. Jo no sé què passa a les altres residències, però el que sí sé és que a Mas Moner es tracta la mort com una etapa més de la vida i s’hi fa un acompanyament tan humà que se’m posen els pèls de punta només de pensar-hi.

Altres vegades he parlat, en el blog, de com visc la meva feina a un centre on hi ha persones en la seva etapa final de la vida. Persones que, malgrat les seves condicions, estan plenes de vida. Totes elles amb grans històries al darrere que les fan ser qui són avui. Hi ha residents que porten anys al centre i, al final, són considerats un més de la família: coneixem els seus familiars, coneixem les seves manies, les seves virtuts, les seves preocupacions, les seves il.lusions… les gerocultores fan una feina excel.lent cada dia, cuidant-los però, alhora, garantint la conservació de la seva autonomia, conservant també les seves habilitats socials i afectives. I arriba un dia que, per llei de vida, algun d’aquests residents ens deixa, com el que li va passar a una resident fa unes setmanes.

Feia dies que no estava gaire fina, tots ho sabíem i ho notàvem. Jo la vaig conèixer quan vaig entrar pel mes de juliol, una dona (amb molt de caràcter) que li encantava caminar. Ben esmorzat agafava el seu caminador i començava a fer metres pel magnífic jardí. Sempre li deia que tenia el somriure més bonic de la residència… quan li dèiem “guapa” el somriure era inmens, preciós, els ulls se li iluminaven. A l’arribar la tardor va començar a estar una mica fluixa, fins al punt que va deixar de caminar. Hi havia dies que estava millor, d’altres que estava pitjor. Fa unes setmanes vam veure que la vida se li estava apagant, mica en mica.

Quan va arribar el dia, les tres gerocultores del torn van veure que li quedaven poques hores de vida, la infermera ho va confirmar: no passaria la nit. Elles no van dubtar a estar al seu costat, van donar el sopar als altres residents i, un cop hi havia l’altre torn, van quedar-se voluntàriament al seu costat. M’explicaven que una li va posar la mà al cor, l’altra li agafava la mà i l’altra li feia carícies. Li van donar pau, serenitat i molt d’amor. Van estar allà fins que va deixar anar l’últim alè, la van acompanyar en el seu viatge. Després es van abraçar i la van preparar, ben guapa com era ella, perquè la vinguessin a buscar.

Quan m’ho explicaven, emocionades, a mi també se’m posaven els pèls de punta. Tant de bo totes les residències tractessin la mort amb aquesta gran professionalitat i humanitat. Tant de bo, nosaltres, siguem capaces (algun dia) d’acceptar la mort pròpia i la dels nostres éssers estimats com a part de la mateixa vida i també, siguem capaces de viure-ho amb aquesta pau i serenor.

Gràcies per la gran feina que feu, valeu un imperi. I això no es paga amb diners.

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.