Històries de vida…

Fa uns mesos vaig començar a treballar com a psicòloga a la residència Mas Moner de Santa Coloma de Farners. Quan em van trucar per si podia treballar-hi vaig pensar que podria ser una bona experiència per mi, doncs podria treballar amb persones que estan a la seva última etapa de la vida. Persones que han viscut molt, que han après molt i que ara es troben en un lloc que “no” és casa seva. Alguns hi són per elecció, d’altres per obligació. Malauradament molts d’ells estan malalats i és gairebé inevitable plantejar-se el propi futur. Com estaré jo, a la seva edat?

M’agrada molt conèixer les seves històries de vida, saber qui han sigut, de què han treballat, amb qui han compartit la seva vida, per quins moments bons i dolents han passat. Saber tot això, escoltar-los, fa que entengui moltes coses del seu present. Tots i cadascun d’ells tenen una vida viscuda intensament. No sé com explicar-vos el nivell de connexió que sento quan s’obren, m’expliquen, quan s’emocionen, quan recorden… és impressionant. De cop sento, des de dins, que tinc al davant una persona que ha viscut moltes experiències, algunes més bones que altres, i que a la vida ha buscat i busca la tranquil.litat, la serenor, l’equilibri. I penso que jo no sóc diferent d’ells en aquest sentit. Dues persones, en dues etapes diferents de la vida, però totes dues compartint dubtes existencials, alegries, tristeses, decepcions, amor, ... Que interessant em sembla!

Al final es tracta d’això, de veure (i sentir) que tots formem part del mateix engranatge, tinguem l’edat que tinguem, siguem d’on siguem, tinguem el que tinguem… tots patim, tots fem el que bonament podem, tots ens equivoquem i ens tornem a equivocar, tots caiem i tornem a caure. És així, som així.

Ahir a la nit vaig veure la pel.lícula que van fer per TV3 d’en Kilian Jornet, una llegenda en el món de l’alpinisme. El que em va agradar més va ser veure la part més humana d’en Kilian. Ell, un guanyador i lluitador nat, ha passat per èpoques molt fosques a la seva vida, fins al punt de dur a terme conductes autodestructives. No el jutjo, penso que tots, en algun moment o altre, amb més o menys intensitat, fem aquest tipus de conductes quan ens sentim perduts. Podem arribar a ser els nostres pitjors enemics. El que dèiem, la seva història de vida és molt interessant i ahir, quan vaig veure la seva part més humana, automàticament vaig poder connectar amb ell i entendre’l. Tots formem part del mateix engranatge i tots i cadascun de nosaltres ho vivim d’una manera o altra.

Tot el meu respecte a totes les històries de vida, tot el meu respecte a aquests trossets de vida.

 

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.