Has d’estudiar quelcom que tingui moltes sortides laborals. | annapamplona psicologia

Has d’estudiar quelcom que tingui moltes sortides laborals.

No sé quantes vegades he sentit aquesta frase. Això de que un ha d’estudiar una carrera que tingui moltes sortides laborals, amb la que et puguis guanyar bé la vida. Recordo quan, a 2n de batxillerat, vaig decidir estudiar psicologia; jo sempre havia volgut estudiar alguna cosa relacionada amb l’anglès. No ho sé, m’agradava. Deia que potser filologia anglesa, potser traducció i interpretació. De cop, vaig començar a veure que potser no volia fer res relacionat amb l’anglès, però que potser volia estudiar psicologia. Ho vaig decidir uns mesos abans de la preinscripció. Així, pim pam. Per sort abans no ens feien decidir a 3r d’ESO el nostre futur.

Una companya de classe em va dir “Jo estudiaré ADE, si de cas ja estudiaré psicologia com a hobby”, una altra companya/dimoni de classe em va dir “saps que no tindràs feina? perquè la meva tieta va estudiar psicologia i no té feina”. Aquells comentaris m’afectaven relativament poc, però sí que dins meu pensava que potser sí tenien raó. Què feia jo, estudiant psicologia? Tots els altres semblaven estudiar carreres brillants, amb projectes de feina brillants. Semblava que la meva carrera seria inferior a les altres, amb menys projecció de futur. Sort que vaig fer cas del meu instint i no em vaig deixar influenciar per les males llengües, perquè al llarg dels anys he arribat a una conclusió molt important:

Penso que tots tenim uns talents amagats, alguna cosa interna que ens mou. Som molt bons fent alguna cosa, o vàries coses. Potser als 16 anys no sabem ben bé cap a on tirar perquè encara no hem descobert el nostre potencial, potser als 18 tampoc, però arriba un punt a la nostra vida que diem: això. El famós “ajá” que deia la Koncha. De vegades hi arribem per casualitat (com en el meu cas), de vegades hi arribem conscientment. De vegades allò que volem fer va en contra del que la societat espera de nosaltres. De vegades hi va totalment a favor. Està bé tenir estudis, evidentment, formar-se, créixer… però al final els títols només són això, títols. Perquè a mi no m’impressiona veure el currículum de les persones, no m’impressiona saber si té un màster, una carrera en astrofísica o un doctorat en medicina nuclear. Està més que demostrat que un títol no et fa millor persona. O és que no us heu trobat amb metges g*lipolleseconomistes arrogants, notaris sobrats i psicòlegs…? oi tant que sí! perquè la majoria de vegades, la quantitat de títols que tinguem no és directament proporcional al nostre saber fer professional. Per mi l’èxit professional tampoc és directament proporcional a la quantitat de diners que guanyem a final de mes, és molt més que això. És llevar-se i estar satisfet amb un mateix, és preparar la feina amb ganes i il.lusió, estar motivat i, sobretot, tenir la certesa que allò que estàs fent té un gran valor per tu.

Evidentment que ens hem de formar, mai hem de deixar d’apendre. Però no ens oblidem de formar-nos en allò que ens agrada més! independentment de si les estadístiques diuen que tindrem feina o no d’allò que escollim. Avui en dia hi ha molta oferta de cicles de grau mig i superior, hi ha cursos de tot tipus alternatius al batxillerat, amb els quals pots accedir també a la universitat. Oblida’t d’estudiar alguna cosa perquè és fàcil i tindràs feina ràpidament, perquè la clau és estar motivat. Fer el que t’agrada, que et faci vibrar! Hi ha la creença popular que un ha de tenir una carrera amb cara i ulls, si pot ser una carrera de ciències millor. No està massa ben vist estudiar quelcom artístic (música, pintura, interpretació, dansa…), es veu més com un hobby. Però fer del hobby la teva feina és un gran regal.

Sempre li dic a la professora de Zumba i balls llatins que ella té talent. Perquè s’ho ha treballat, evidentment, però la passió pel ball li surt per tots els porus de la seva pell. Es nota quan una persona disfruta fent la seva feina, es nota quan no treballa només per guanyar diners. I segur que a ella li han dit vàries vegades que dedicar-se al ball no era una sortida professional massa bona… allò que dèiem, gràcies, pressió social!

Si sou pares/mares intenteu escoltar el que volen els vostres fills, independentment del seu futur laboral… intenteu recolzar-los, buscar formació de qualitat sobre allò que volen fer… i que desenvolupin al màxim el seu talent. I si s’equivoquen… doncs a escollir una altra via, però el més important és que estiguin motivats per formar-se. Talent + formació + passió = èxit personal i professional. 

Tinc una llibreta on escric reflexions per en David, per quan sigui gran, un dia vaig escriure: David, a mi no m’importa massa què estudiaràs o de què treballaràs, però vull que, facis el que facis, ho facis amb passió. La resta ja vindrà.

PD: I recordeu que TOTS, absolutament TOTS, tenim algun talent.

annapamplona

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *