Fortnite or not Fortnite? Aquesta és la qüestió

Al principi , fa uns mesos, nens i adolescents em parlaven d’un joc molt divertit que es deia Fortnite. Jo em pensava que seria una moda passatgera, com totes. Mica en mica més nens i adolescents m’anaven parlant d’aquest joc, cada vegada nens més petits. M’explicaven que jugaven en grup, que ja quedaven d’acord per jugar-hi a la mateixa hora per fer un equip, que es comunicaven entre ells amb el micròfon i auriculars, que havien de matar als membres de l’equip contrari i que era extremadament divertit.

Tot semblava molt bonic, fins que vaig demanar a un dels nens que m’ensenyés què era això del Fortnite. Em va posar un tutorial del Youtube i allà ho vaig veure clar. Realment aquest joc té tots els elements necessaris perquè es converteixi en un fenomen de masses (extremadament addictiu, per cert). Colors brillants, possibilitat de triar diversos transports i armes, personatges atractius, possibilitat de buscar estratègies, et permeten jugar amb els teus amics i contra ells (cosa que encara ho fa més interessant), mapes que van canviant (desapareix la monotonia) i partides relativament curtes, que et permeten tornar-te a enganxar ràpidament (i no ens oblidem que tothom hi té accés (és gratuït) i pots utilitzar diversos dispositius). Vaja, és el cocktail perfecte per atraure als que (fins ara) no tenien tanta motivació pels videojocs: els nens en edat d’educació primària.

És cert que hi ha estudis que recolzen la idea que les noves tecnologies (entre elles, els videojocs) poden afavorir l’estimulació de funcions cognitives com són la memòria, el raonament i la velocitat de processament visual. És cert que no tot és negatiu, però pensem que el cervell dels nens i adolescents està en plena fase de desenvolupament. Realment és bona aquestsa sobreestimulació a la que estan exposats diàriament quan juguen, per exemple, al Fortnite? Realment és positiu que interioritzin aquesta inmediatesa que proporcionen els videojocs (premo un botó i aconsegueixo el que vull)? Realment és bona aquesta constant competència entre iguals? Realment són capaços de tolerar l’èxit i el fracàs cada vegada que juguen? Realment estan preparats per decidir quan jugar i quan no? Realment estan preparats per entendre que hi ha moments per tot i que no poden estar molta estona davant la pantalla? Realment són conscients que, quan juguen, estan a un altre món? Realment són conscients que, mentre estan davant una pantalla, s’estan perdent altres coses de la vida real? Realment veuen que són exagerades les seves reaccions?… i podria seguir…

La resposta a aquestes preguntes no cal que us la digui jo, perquè la sabeu vosaltres. La realitat és que el Fortnite és altament addictiu perquè té tots els elements per ser-ho i va ser ideat perquè ho fos. Si puc estar en un món tan atractiu com el que hi ha al Fortnite, com em puc motivar a fer coses fora de la pantalla? I si tots els altres companys queden per jugar al joc, per què a mi no em deixen? Sense voler-ho, estem exposant als més petits a una frustració darrere l’altre i això, evidentment, té conseqüències.

La meva opinió? Doncs bé, és molt difícil anar en contra les modes i tampoc sóc tan extremista com per prohibir que hi juguin. El Fortnite és un joc extremadament atractiu, com tantes altres coses que es trobaran a la vida. Potser és bo que, ja de ben petits, aprenguin que els abusos no són bons i que s’ha d’anar en compte. Veritat que no ens podem menjar una tauleta de xocolata cada dia? Millor una fruita i, si de cas, menjar un trosset de xocolata el cap de setmana. Doncs el mateix amb el Fortnite (i altres jocs). Perquè mentre estan davant la pantalla s’estan perdent tantes coses de la vida… Però perquè aprenguin això, sou vosaltres, pares i mares, que heu d’ensenyar-los com fer-ho.

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.