Estàs embarassada, hauries d’estar feliç.

Dissabte passat vaig anar a fer unes compres a un centre comercial de Girona. De cop em vaig trobar que aquell espai no tenia cap zona per alimentar els nadons (ni per canviar-los), així que vaig haver de muntar el meu espai al costat dels ascensors de la planta de dalt de tot. Era una mica incòmode, però quan la gana apreta… no hi ha temps per buscar el confort!

Estava allà asseguda i una noia, d’uns 30 anys, se’m va acostar. Em va començar a preguntar com portava la doble maternitat, si el part havia sigut fàcil o difícil, si havia sigut fàcil l’adaptació… de cop em diu: “és que fa poc que sé que estic embarassada i estic cagada“. Em vaig posar a riure i ella em va mirar estranyada. Li vaig dir “ah, notes com una sensació de vertígen? com que no hi ha volta enrere i ara tot canviarà? és normal, no pateixis”. De cop, la seva cara va canviar. En mi va trobar el consol que buscava, sense saber-ho. Va entendre que, per més buscada que sigui una criatura, és normal sentir-se insegura i amb pors. És una experiència nova, plena d’incerteses.

Són 9 mesos de gestació, 9 mesos que donen per molt. N’hi ha que tenen la sort de trobar-se meravellosament bé durant aquests 280 dies. Però d’altres no hem tingut aquesta sort: molèsties estomacals, marejos, gasos, baixades de pressió, impossibilitat d’estar massa estona de peu, mal d’esquena, insomni, cansament extrem, augment de pes, nerviosisme, inflmació d’algunes parts del cos… i un llarg etc. de símptomes poden estar presents durant l’embaràs. Un dia jo em trobava malament, estava marejada tota l’estona; una companya de feina em va dir: “quina mala cara, hauries d’estar contenta, que estàs embarassada!!”, jo li vaig dir que no podia estar contenta quan no era capaç de fer dues passes sense marejar-me, que no podia ni estar-me asseguda davant l’ordinador perquè la panxa m’apretava i em tallava la circulació. Llavors va saltar amb la frase “l’embaràs va ser l’època més feliç de la meva vida”. I jo li vaig dir que quina sort tenia… però que no podia esperar que jo sentís la mateixa felicitat mentre em trobava asquerosament malament.

I és el que s’espera: que estiguis embarassada i inmensament feliç. Però la realitat (per algunes) és ben diferent. El meu primer embaràs va ser més suportable, la veritat: marejos de tant en tant, alguna vomitada, vaig haver de deixar de conduir cap al sisè mes perquè em baixava la pressió de cop i em marejava (per la postura)… però en general força bé. A més, vaig tenir la sort de donar a llum a les 38 setmanes justes, per sorpresa. Així que no vaig haver d’aguantar masses comentaris com: “quan et tocarà? encara no? quan et falta? ja deus estar cansada, no?…”. El meu segon embaràs no va ser terrible, però va ser força insuportable: el malestar em va acompanyar durant els 9 mesos gairebé, no vaig ser capaç de fer un esmorzar sense que no em trobés malament una estona més tard en els 280 dies, la calor de l’estiu em va matar, els marejos eren força constants, la calor em tornava a matar, les hemorroides van aparèixer al final de l’embaràs i no podia ni caminar… i, per acabar-ho de rematar, a les 38 setmanes, una inflamació del nervi facial em va deixar sense mobilitat a la part esquerra de la cara (de la qual encara m’estic recuperant a dia d’avui). Vaig donar a llum només tres dies abans de sortir de comptes, així que vaig haver d’aguantar fins el final.

Feliç no estava. No. Més aviat estava al pou. Em trobava tant malament que no tenia ganes ni de sortir de casa (i qualsevol sortia, amb mitja cara sense mobilitat, un ull no se’m tancava i la boca no se’m movia…). Així que no pateixis si no sents el que s’espera que hauries de sentir mentre tens una criatura creixent dins teu. El teu cos canvia tant, és tan heavy tot plegat, que si et trobes feta una autèntica merda físicament és molt probable que no estiguis, ni de bon tros, passant la millor època de la teva vida.

I, a tot això, hi hem de sumar les incerteses típiques i tòpiques: com serà el part? tindré molt de dolor? seré capaç de donar el pit? i si es posa malalt? i si m’han de fer cessària? i si em vindrà depressió postpart? i si…?

Si has tingut la sort de tenir un bon embaràs (en quant a absència de símptomes) estàs d’enhorabona. Si has tingut la sort de sentir la plena felicitat mentre estaves embarassada, felicitats. Però tingues en compte que no totes hem tingut aquesta sort, per tant, alerta a l’hora de fer comentaris!

Això sí, us puc assegurar que ara miro els meus dos petits i se’m cau la baba. Sens dubte hi tornaria a passar… què són 9 mesos de malestars? Res! però tela com agobien!! (també us asseguro que no hi haurà un tercer embaràs, ja n’he tingut prou!)

Les dones som molt valentes i podria dir que podem amb tot. Si els homes haguessin de donar a llum… em penso que l’espècie humana s’extingiria… 😉

Ànims, valentes!

annapamplona

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.