Espai mare

Sóc mare de dos nens. Vaig decidir que volia ser mare quan tenia uns 27 anys, mai he sigut una dona que desitjava amb totes les forces ser-ho. Sabia que hi havia la possibilitat de que no ho arribés a ser mai, però no em preocupava. Tenia clar que, si no podia ser mare de manera “natural”, no em sotmetria a cap experiment mèdic, no ho forçaria; perquè hi ha moltes maneres de ser mare i crec que la naturalesa és molt sàvia. Quan tenia 28 anys va néixer el meu primer fill i va ser tota una experiència. Quatre anys més tard neix el segon. També està essent tota una experiència.

D’aquí neix, precisament, aquest “espai mare”. Perquè sovint es veu la maternitat com quelcom meravellós, fantàstic, ple d’emocions agradables. Es veu com una experiència que hem de  viure (obligatòriament) totes les dones. I no es tenen en compte les dones que decideixen, lliurement, no ser mares; ni les que no poden ser-ho; ni les que ho són i no volien ser-ho… inclús es veu estrany que una dona decideixi tenir “només” una criatura.

Sóc mare i sé, per experiència, que tenir una criatura et fa tocar el cel però també et fa passejar per diferents inferns. Que no em crec a cap dona que em diu que la maternitat és exclusivament i senzillament meravellosa. Cada vivència és diferent, però està clar que hi ha moments que són durs, incerts, preocupants, estressants… i que tenir una criatura plorant al costat de la teva orella a les 4 del matí no té res de meravellós ni de gratificant.

Vull compartir amb totes vosaltres les meves experiències i reflexions, perquè jo podria ser considerada una #malamadre (que està tant de moda ara), però intento no perdre la meva essència i escoltar què vull i, sobretot, no deixar de fer les coses que m’agraden només per tenir dos criatures. Sé que hi ha moltes dones que es senten culpables per no fer les coses que estan marcades: no donar pit, anar a treballar al cap de poques setmanes, voler que la criatura dormi per poder fer alguna cosa de profit, agafar-lo sempre en braços, no vacunar o vacunar massa, no portar-lo a la llar d’infants… i un llarg, molt llarg etc. La meva reflexió és que SEMPRE, com a mare, SERÀS QÜESTIONADA. De fet, jo m’he sentit molt qüestionada ja des de l’embaràs. I sabeu què és el pitjor? Que sovint són les altres dones que em qüestionen i, encara pitjor… elles també són mares.

Així que he arribat a una conclusió: que cadascú faci amb la seva vida el que vulgui i que cada dona visqui la seva maternitat (o no-maternitat) amb dignitat i consciència. Ens veiem a la pròxima entrada a l’espai mare… 🙂

 

annapamplona

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.