Decidir.

Avui m’agradaria fer una reflexió sobre l’acte de decidir. Aquest dilluns em vaig trobar davant una decisió important: havia de decidir si seguia amb la teràpia d’una pacient que havia traït la meva confiança i privaciatat o si, pel contrari, la deixava. Una decisió complicada per alguns, però en certa manera “fàcil” per mi.

Tinc la sort de tenir les coses molt clares (de vegades això m’ha portat problemes) i de ser fidel als meus principis i valors. D’igual manera que jo garanteixo al 100% la confidencialitat i la privacitat en la meva pràctica, també m’agrada pensar que els meus pacients la respecten, que hi ha tanta confiança mútua que ens podem dir les coses que ens agraden i les que no. Ho he dit moltes vegades, desconec el que fan les altres psicòlogues, però per mi és importantíssim sentir-me còmode amb la persona que tinc al davant i, si pel que sigui, no m’hi sento, prefereixo perdre diners que fer una mala praxis. Així que vaig decidir acabar amb la teràpia d’aquesta pacient, doncs un pilar tan important com la confiança havia estat vulnerat.

Quina és la clau per decidir? Penso que, bàsicament, escoltar-se. Fa uns mesos em trobava atenent a nens i vaig veure que no em sentia bé. A mi (de moment) sempre m’ha agradat la meva feina i anar a treballar no ha significat mai un problema, però vaig començar a notar-me diferent quan tenia sessions amb nens. Vaig explorar aquestes sensacions i vaig veure que alguna cosa havia canviat dins meu… i vaig arribar a la conclusió que no em sentia còmode treballant amb nens i nenes, així que vaig decidir deixar d’atendre’ls, derivar-los mica en mica i centrar-me només en joves i adults. La meva vida laboral va canviar quan vaig prendre aquesta decisió, em vaig sentir millor, més còmode i més lliure. Vaig notar que havia pres la decisió correcte.

La por juga un paper important en totes les decisions que prenem, és cert. De cop la por ens fa pensar en tot el que pot passar, en totes les conseqüències, ens fem moltes pel·lícules mentals… però si tenim confiança en nosaltres mateixes, en el nostre criteri i seguim els nostres valors, no tenim massa res a perdre. Acceptar que la podem pifiar és molt humà, acceptar que l’hem pifiat és més difícil (però, si ho aconseguim, assolim un altre nivell).

Penseu que el “no decidir” ja és una decisió en sí… que no us faci por decidir. Confieu. Si la decisió és sentida i ve del cor, què pot sortir malament?

 

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.