Com ens poden afectar els comentaris negatius.

La Clara té 7 anys, l’any passat va començar 1r de primària. Escola nova, companys nous, professors nous. Semblava que les coses anaven bé, però de cop va decidir que no volia anar-hi, feia veure que es trobava malament cada matí. Quan li preguntàvem per què no hi volia anar, deia que no ho sabia. Estava clar que alguna cosa passava, però no arribava cap resposta per enlloc. Una cosa estava clara: anar a l’escola li produïa ansietat, alguna cosa passava allà dins que se’ns escapava de les mans. El patiment de la mare era majúscul, una batalla cada matí perquè la seva filla anés a l’escola amb un petit somriure. Els mestres no havien percebut res, semblava que tot eren manies i que la Clara només preferia quedar-se a casa.

Amb molt treball per part de tots, sobretot dels pares, a les sessions de psicoteràpia va començar a sortir que es veia malament, que es sentia poca cosa, que es veia molt i molt lletja. Aquí es van activar totes les alarmes i, finalment, va deixar-ho anar. Ho va deixar anar des de l’ànima, enmig del plor. Va dir: “És que se’n riuen de mi per les meves dents”. I llavors ho vam entendre tot, vam entendre tot el que l’estava menjant per dins, tot el patiment, tota l’ansietat, tota l’evitació que estava fent. Llavors les accions van anar destinades a aturar aquestes burles, implicant a l’escola. El treball va seguir i segueix avui en dia, perquè hi continuen havent comentaris referint-se a les seves dents, però mica en mica la Clara va guanyant confiança i va fent petits passos endavant. Molta gent li ha donat consells del tipus fes veure que no escoltes els comentaris, passa d’ells, ignora’ls… No cal que us digui que aquests consells no serveixen, podem ignorar fins un cert punt, però sempre ens couen els comentaris despectius. I qui em digui que no, menteix. M’estimo molt a la Clara, hem compartit molt al llarg del temps; recordo la cara que va fer quan va saber que jo també tenia les dents mal col.locades de petita, també de la cara que va fer quan li vaig ensenyar una foto. De cop va veure que jo també vaig passar per una situació semblant i vaig sobreviure. Va entendre que l’entenia.

La Clara és només un exemple dels molts casos que porto que reben o han rebut comentaris/burles/brometes/gracietes i altres coses. Tots recordem les etiquetes que tenien tots els alumnes de la classe, jo m’en recordo molt bé de totes. Jo no em puc queixar, tenia l’etiqueta d’ empollona i aquesta encara “molava”. Els dic en masculí però s’atribuïen al sexe femení també: el gordo, el 4 ulls, l’empanat, el liante, el que no serveix per res, el tonto, el que no farà res a la vida, el que no podrà estudiar res, el curt, el conill, el pixaner, el guai, el guapo, el pijo, l’skater, l’indepe, el drogata, el repetidor, el pilota, el xafarder, la pastanaga,  … i un llarg, molt i molt llarg etcètera. Quan era jove jo també participava de totes aquestes etiquetes o, si no ho deia en veu alta, ho pensava, que és pitjor. Si miro enrere penso, parlant clar, que érem tots una colla de cabrons. Però veig que les coses continuen sent molt iguals a l’escola i a la vida en general, que aixequi la mà qui no ha rebut un comentari que l’ha molestat sobre la seva aparença en l’últim mes. Algú? Reconec que jo tinc la pell molt fina quan es tracta d’aquest tema, potser perquè veig cada dia com afecten els comentaris poc assertius a la gent, però sobretot als més petits. Al final, si a mi em diuen una cosa que no m’agrada em puc defensar, però els més petits ho tenen més difícil.

Per sort no hi ha ningú que tingui la perfecció, cadascú és diferent, especial. Però sí que tenim una cosa en comú: tots som persones, tots patim, tots busquem el mateix. Estem connectats i ens afecten les mateixes coses. Hem de vigilar, tots plegats, quan fem comentaris sobre el que no ens agrada d’una persona, sobretot quan aquesta persona no ens ha demanat opinió. Hi ha gent que diu és que jo dic el que penso i es queda tan ample; quan sento aquesta frase s’em posen els pèls de punta… hi ha moments i moments per dir el que penses, no es tracta que siguis un fals si no ho dius, es tracta de respecte. Vigilem sobretot amb els més petits, vigilem molt amb els ETS+ADJECTIU NO MASSA BO, vigilem molt els pares, però també mestres, educadors, amics, metges..

Ningú necessita (NINGÚ) que li diguis que avui fa mala cara, que té un gra, que està més prim o més gras, que li queden malament els pantalons (o qualsevol peça de roba), que no t’agrada el pentinat, o les arrecades, o les dents, … ningú necessita que li diguis. Ja sé que tu potser et quedaràs més tranquil dient-ho perquè, per alguna raó, et sents amb dret d’opinar sobre l’altra persona. Però escolta, si no et demanen opinió… no la donis! a menys que sigui una opinió positiva i constructiva o una qüestió de vida o mort. I diràs “Home! és que també s’han d’acceptar les crítiques” sí, estic d’acord, però quan et fan un comentari d’aquest tipus, sense haver-lo demanat, és una putada. Et pot arruinar el dia, perquè molts cops no podem simplement “passar” del tema. De la mateixa manera que un comentari positiu t’el pot alegrar, i molt!

Si has de dir alguna cosa, que sigui positiu. Si no… calla. Que tampoc passa res per callar i fer veure que tot està bé. La llengua no et començarà a cremar ni res per l’estil. Entre tots podem fer una societat més justa i més lliure d’etiquetes i de comentaris desafortunats.

Tant de bo tots ens miréssim el nostre propi melic,

tant de bo deixéssim d’opinar de tot i de tothom,

tant de bo algun dia puguem tenir la mirada neta i la ment oberta,

tant de bo ens estimem a nosaltres mateixos.

Per unes aules plenes de respecte, lliures d’etiquetes i prejudicis. Per una vida plena.

Brindem!

 

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *