Atenció psicològica a la gent gran

Fa més de mig any que vaig començar a treballar com a psicòloga a la Residència Mas Moner de Santa Coloma de Farners. La veritat és que no ho vaig buscar, la oportunitat va aparèixer sense esperar-m’ho i m’hi vaig llençar. No havia treballat mai amb gent tan gran. Més de mig any després en faig una valoració més que positiva, m’agrada molt treballar-hi i poder compartir estones amb persones que es troben al final de la vida. És dur i gratificant alhora.

Estic aprenent molt a nivell personal, estic aprenent a conèixer a cada persona i conèixer, també, la seva història. Conèixer la seva llarga vida, les seves pors, les seves alegries. Mirar-los als ulls i arribar a veure qui van ser. Veure la pel·lícula de les seves vides. Veure el seu patiment a través de la mirada, veure-hi també l’esperança, la il·lusió. Darrere de cada persona hi ha una gran història, un camí recorregut, un llarg viatge,moments genials, moments bons, moments dolents, moments terribles, espants. Darrere de cada persona hi ha moltes pèrdues: d’éssers estimats (increïble el nombre de mares que han perdut fills i filles), pèrdues de rols, d’autonomia, de salut… uf! són (som) un autèntic llibre. Darrere cada mirada hi puc veure el llibre de les seves vides.

Sovint ens costa d’entendre, i ens fa molt mal al cor, quan persones de 90 anys ens diuen que es volen morir, que ja han viscut prou i no volen ser una molèstia. No entenem perquè no s’esforcen a fer el que feien fa un temps: per què no volen sortir? per què no volen menjar? per què no volen anar a aquella festa que els agradava tant? per que no són com eren abans? per què no s’esforcen a caminar? per què s’abandonen?

L’esperança de vida augmenta. Això vol dir que, si tot va bé, nosaltres podrem arribar tranquil·lament als 90 anys. Hi arribarem amb grans pèrdues, amb batalles perdudes i també guanyades, potser hi arribarem amb deteriorament cognitiu o potser no. Però el que tinc clar és que, si som conscients dels nostres dèficits i mancances, no ho viurem tan alegrament com volem que ho visquin els nostres avis i/o pares. Potser llavors ho veurem clar i entendrem tot el patiment que suposa fer-se gran i acumular petites grans pèrdues.

Em sembla fascinant poder fer acompanyament psicoterapèutic a les persones de la residència, perquè em semblen tan inmensament valentes i tan agraïdes! No sé si és casualitat o no, però cada vegada també rebo més casos per atendre a persones grans al seu domicili. Bé, no sé per què em pregunto si és casualitat o no… perquè sé que no ho és. Les casualitats no existeixen.

Gràcies a totes i a tots per la confiança, seguirem treballant per garantir una bona atenció psicològica a la gent gran! 😉

 

annapamplona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.