Algun dia n’apendrem.

La mort: aquesta gran desconeguda però alhora tan present a la vida de tots. No sabem ben bé què és ni què s’hi amaga al darrere, però la gran majoria de nosaltres li tenim por i un gran respecte. Hi ha mil històries al voltant d’ella, però hi ha una cosa ben certa: absolutament tots morirem. Nosaltres, els pares, els amics, els animals de companyia… i ens costa tant d’acceptar-ho…!

Parlo de la mort perquè, el diumenge passat, tot el poble de Santa Coloma de Farners va quedar “en xoc” després de saber que, un corredor de la mítica cursa “Pa amb Tomàquet” va perdre la vida per una aturada cardiorespiratòria. Un home jove, de 40 i pocs anys, que va decidir venir a córrer per passar una bona estona amb els seus companys. Un home amb una família, amics, hobbies, il.lusions,…  que va marxar de casa per fer esport i no hi ha tornat.

Després d’una notícia d’aquestes característiques, el comú és fer especulacions sobre el que li pot haver passat: que potser no havia d’haver sotmès el cos a tant d’esforç, que potser no estava vigilat mèdicament, que potser no hi havia d’haver anat, que potser… intentem respondre a un per què que, molt probablement, no té resposta. Ha passat, li ha tocat. Segurament havia de ser així. Però saber que no és “culpa” de ningú, que li ha tocat per una mena d’atzar, no ens consola: perquè ens fa pensar en la nostra pròpia mort i en la dels nostres éssers més propers. Ens sentim vulnerables, desprotegits. Ens pensem que tenim el control de tot i, aquestes situacions ens donen una bufetada a la cara i ens recorden que hi ha moltes coses que no podem controlar. Quan n’aprendrem?

Ens cal molt de treball per entendre (i acceptar) que no hi ha res que duri sempre. L’altre dia parlava amb un home que havia perdut el seu pare recentment, a l’edat de 90 anys, ell em deia: “m’està costant molt portar el dol, perquè jo tenia la sensació que el pare hi seria per sempre”. Vaig pensar que, en certa manera, té molta raó. Vivim en una mena de bombolla irreal i no ens preparem pel que inevitablement passarà. El que és més trist (penso) és que la societat en general NO permet el dol: no ens permeten estar malament perquè de seguida hem d’anar a treballar i continuar amb la nostra vida d’abans, hem de continuar amb una vida que s’ha trencat en mil bocins. Tenim molta feina per fer…

Aprofito aquest espai de reflexió per fer un petit homenatge als organitzadors de la cursa, Fast Competició, doncs em consta que van estar al costat de la família i amics en aquells moments tan difícils, que van oferir-los un tracte humà, de comprensió i recolzament. També als equips d’emergència, doncs van intentar fins a l’últim moment que tornés a la vida. Tots van (vam) quedar tocats després de la notícia, les morts ens remouen i ens connecten amb els nostres fantasmes.

Que tenir present la mort ens ajudi a desplegar les ales per començar a volar…!!

PD: molts ànims a la família i amics.

 

annapamplona

 

 

 

3 Comments on “Algun dia n’apendrem.

  1. Era el meu marit, sóc Paqui. Estic sense paraules amb el text. Estic emocionada de que tothom ajudés a tot. Mil gràcies sempre per tot. Agraida

  2. Perdó, pensava que no ho havia escrit. Hi ho he possat dos vegades.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.