Acceptar que la cria ha de volar.

Tot canvia des del momet en què saps que seràs pare/mare. És ben normal sentir una mena de vertigen en algun moment abans que neixi la criatura, una mena de oh mare de déu! a on m’he fotut! En la majoria dels casos és passatger, perquè saps que ho faràs bé, saps que l’instint et guiarà… i entens i, sobretot, sents que la teva missió és la protecció de la criatura, garantir el seu benestar, ser el seu guia. El centre del teu món ja no ets tu.

Durant els primers mesos la criatura et necessita per tot, però mica en mica va guanyant autonomia. Arriba el primer any, el segon, el tercer… i un, com a pare/mare ha d’apendre a deixar espai. Hem de continuar protegint, sí, però cada vegada de manera diferent. Els pares i mares ens hem d’anar adaptant, mica en mica. És un procés que costa, sobretot quan alguns pares/mares no volen acceptar que el seu fill ja no és un nadó, que el seu fill ja no necessita estar enganxat a ells tot el dia, que vol explorar, experimentar, gaudir… i ho pot fer sol, amb el seu espai i al seu ritme.

Si tot aquest procés no es segueix, si un no accepta el magnífic creixement del seu fill/a i l’augment de la seva autonomia, llavors ens trobem amb un problema quan arribem a l’adolescència. L’adolescència… quina etapa! una etapa que es caracteritza per la recerca de la pròpia identitat, separada de la dels pares. Què passa quan, com a pares, volem seguir controlant tots els aspectes dels nostres fills quan aquests estan a l’adolescència? Normalment genera un ambient molt negatiu a casa: baralles, males cares, retrets… frustració per part dels fills i estrès per part dels pares.

Llavors soleu arribar a mi amb la frase “és que el meu fill està insuportable, no em fa cas, em contesta per tot, sembla que em tingui ràbia” i llavors, quan tinc la oportunitat de veure el fill en qüestió, m’explica que està agobiat perquè no pot tenir ni una mica d’intimitat, que els pares ho han de saber tot, que li controlen el mòbil, que li diuen amb qui pot sortir i amb qui no, que fins i tot l’espien… I tot això fa que estiguin en una mena de bucle sense sortida on un reclama llibertat i l’altre reclama control i saber-ho tot.

Per sort o per desgràcia, tinc la capacitat de saber empatitzar molt bé amb tothom. Entenc perfectament els pares preocupats perquè el seu fill ja no és el nen carinyós, alegre i comunicatiu de fa uns anys, ho entenc. Jo sóc mare. També entenc a l’adolescent demanant llibertat, amb aquelles ànsies de veure món, amb aquella necessitat d’estar permanentmet en contacte amb els amics, amb aquella necessitat d’agradar i sentir-se part del grup. Jo també he sigut adolescent (de vegades penso que encara em dura aquesta etapa). Tots dos tenen raó, per això s’ha de mirar d’arribar a un equilibri. Com?

  • Per una banda, els pares i mares han de treballar-se el seu instint de mantenir les seves cries a dins el niu i han de començar a acceptar que els fills han de volar, mica en mica.
  • No s’han de controlar els fills, sinó que s’ha de mostrar interès per ells. És important interessar-se pels seus plans, el que pensen, el que volen fer el cap de setmana, quins interessos tenen… NO cal saber amb qui estan parlant per telèfon, a quines hores es connecten al Whatsapp o cada quan fan Stories d’instagram.
  • A casa hi ha d’haver unes normes de convivència bàsiques. Cadascú ha de tenir unes responsabilitats perquè, si volen independència, també han de saber que no hi ha res gratuït. Això de “mama dona’m 30€ que vull anar a fires” està molt bé, però també han d’aprendre el que costa de guanyar 30€. I amb això no vull dir que poseu a treballar al vostre fill de 14 anys, sinó que us pot ajudar a fer tasques a canvi de petits premis. També hi hauria d’haver control sobre ús de mòbils, Plays … pactar un horari sol ser la millor solució.
  • Mica en mica heu d’anar confiant en la vostra cria perquè ella mateixa agafi confiança en sí mateixa.
  • Un altre aspecte que heu de respectar (i que molt pocs respecten) és el fet de que és molt comú que un adolescent exploti de ràbia o vegi injustícies a tot arreu, sovint això acaba amb un cop de porta (PAMMMMM) i es queden aïllats a la seva habitació. Error comú: anar a darrere seu, obrir la porta, voler parlar o dir-li que li fas una abraçada. Deixeu el seu espai, si us plau, deixeu que es calmi, que respiri i que reflexioni. Ja hi haurà temps per parlar i fer abraçades. Però en aquells precisos instants hi ha tanta tensió que és impossible arribar a un acord.

Acceptar que la cria ja no depèn tant de nosaltres és dur. Pots endevinar aquest tipus de pràctiques quan veus a mares i pares que es resisteixen a donar autonomia al seu fill d’1 any, agafant-lo sempre quan camina per por a que caigui i es faci mal, quan veus que el vesteixen com un bebè durant massa temps, quan tenen 5 anys i encara estan enganxats a la teta, quan hi ha protecció excessiva quan el nen ja té 15 anys i no s’el deixa ni quedar amb els amics durant el cap de setmana, etc.

Acceptem-ho: ser mare/pare no és gens fàcil, però ser fill tampoc! Cada cas és diferent i cada casa és un món.

Si creieu que teniu problemes a l’hora de deixar volar… treballeu-vos-ho! els vostres fills us ho agraïran! i vosaltres ho notareu també!

annapamplona

Si t’agrada molt una flor, no l’agafis. Perquè si l’agafes, morirà i deixarà de ser el que tant t’agrada. Per tant, si t’agrada molt una flor, deixa-la ser. L’amor no és possessió. L’amor és apreciació. (Osho)

 

 

One Comment on “Acceptar que la cria ha de volar.

  1. Pingback: Com acompanyar a l’adolescent | annapamplona psicologia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *