Reflexió del Nadal: la vida és com una partida al Monopoly.

Hola estimats lectors!

Ja hem passat la primera tanda de les festes de Nadal i aquí ve la meva reflexió: la vida és com una partida al Monopoly. He tingut la sort de compartir els àpats d’aquests dies amb persones molt importants per mi, començant per dissabte al migdia i acabant dimarts de Sant Esteve. Totes i cadascuna de les persones amb les que he compartit alguna estona aquests dies són la meva gent, la gent que estimo i aprecio. Gent a qui admiro. Gent amb la que m’agrada estar. Dimarts, desrpés de l’àpat, vam fer una partida de Monopoly a casa la sogra i, mentre jugava, vaig veure les similituds que hi havia entre aquell joc i la vida real.

Vaig començar a jugar amb ganes i il.lusió, estava motivada però, per més que m’hi esforçava, la sort no estava de la meva banda. Els daus em feien caure a caselles on havia de pagar diners als meus adversaris o a la banca, o bé havia d’anar a la presó. M’ho prenia rient, fent broma, potser perquè sabia que només era un joc. La sort no m’acompanyava i veia com els meus adversaris s’enriquien mica en mica. Jo em comparava amb ells, mirava quantes propietats tenien i quants diners tenien sobre la taula. En algun moment de desesperació vaig dir “i si tornem a començar?” sabent que la resposta seria “no” i assumint que era una bajanada tornar-ho a fer. A la vida ben poques vegades es pot tornar a començar partint de 0. Tot i la meva suma de resultats negatius, no vaig perdre l’esperança ni el somriure, mica en mica vaig anar remuntant, tot i que era difícil, doncs els meus adversaris s’havient fet amb bona part dels territoris. Semblava que la sort estava de la meva banda, si més no, em feia més costat que feia una estona… Vaig anar fent, mica en mica. No us enganyaré, reia moltíssim quan els meus adversaris estaven mig arruïnats o havien de pagar grans quantitats de diners… sortia la cabrona que porto a dins. Al final va resultar que no vaig ser la última, sinó la penúltima, hi havia algú que va tenir més mala sort que jo.

Vaig trobar molts paral.lelismes entre aquella partida i la vida. Si la partida va durar unes hores, tots nosaltres vam passar per diferents estats emocionals: alegria, ràbia, frustració, ansietat, tristesa, decepció… i, en gran part, aquests estats depenien de les circumstàncies que anaven passant i de la fortuna que els daus ens portaven. No us sembla que és com la vida mateixa? passem per estats de tot tipus, ja no només al llarg de la nostra vida, sinó al llarg del dia. No estem tot el dia igual, anem canviant, variant… i hi influeixen molts factors: factors interns, factors externs a nosaltres (ambient, persones del voltant, situacions que vivim…). Sense anar més lluny, dimarts estava de conya jugant al Monopoly amb la família i, el mateix dimarts al vespre em començava a trobar malament; com a conseqüència vaig haver d’estar tot el dimecres al llit amb febre, lidiant amb la conseqüent mala llet que això comporta.

La vida és així, moments de tot tipus i de tots colors. L’important és saber com fer-hi front i estar preparats, perquè no sempre serà tot bonic, però tampoc serà sempre tot dolent. Tot és passatger. Això ens costa molt d’entendre, perquè sempre estem anticipant, volem saber què passarà i representem 1000 i 1 hipòtesis al nostre cap sobre el que podria succeïr o no, no tolerem el fracàs i tampoc sabem viure en l’èxit. Quan les coses ens van bé deixem de prestar atenció a les coses importants a la vida, però de seguida que ens van una mica malament, carreguem contra tot i tothom, sense pietat. Acceptar que el patiment forma part de la vida ens ajuda a VIURE, encara que sembli contradictori. Acceptar que la vida passa per diferents fases, igual que una partida del Monopoly, ens farà més conscients del que tenim entre mans. Acceptar que els nostres adversaris també pateixen, ens farà més humans.

Que la vostra partida al Monopoly us permeti experimentar emocions i que les viviu intensament!

annapamplona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *