Quan el teu fill vol fer una DUI (Declaració Unilateral d’Independència).

Hi ha pares i mares que teniu la sort de tenir un fill o una filla dòcil. Sí, d’aquells nens que accepten sense problemes el que vosaltres dieu, que toleren molt bé un “no”, que no permeten que la ràbia s’apoderi d’ells en forma de rabietes. Però la gran majoria no tenim aquesta sort i patim cada vegada que sembla que els nostres fills aniran a convocar un ple per fer la DUI.

Evidentment, l’edat dels nostres fills hi juga un paper important. El meu fill, per exemple, va començar amb les rabietes quan tenia només 18 mesos, però ja des de sempre havia mostrat una tendència a tenir, el que se’n diu popularment, caràcter fort. No és la mateixa intervenció la que farem davant un nen de 18 mesos, d’un de 3 anys, un de 12 o un de 16. Però totes les intervencions tenen quelcom en comú: la comprensió i el diàleg.

A mi em fa molta gràcia quan, moltes vegades, les mares ens sentim jutjades per altres mares. És molt comú allò de comparar-se o donar consells. Jo ho dic obertament: el meu fill és un torracollons, però el conec tant que sé perfectament com tractar-lo. És a dir, jo sé que si em poso en mode Rajoy  (amb amenaces, crits, violència i Policia Nacional/Guàrdia Civil amb porres) el més segur és que tingui una guerra durant hores. I no exagero, pot durar hores. Si fa alguna tonteria en un sopar amb altra gent, jo ja sé que l’haig de marcar, i sé que hauria de mostrar-me més dura, però potser no em ve de gust fer-ho davant de tothom. No m’interessa que ho vegi la premsa internacional i que en facin titulars. Potser aquella vegada ho deixaré passar, però més tard li recordaré que allò no m’ha agradat, en parlarem. Però sempre hi ha algú que ho mira i jutja, que per dins pensa “hauria de ser més dura” o “els meus fills no ho han fet mai això” o “tanta psicologia i no és capaç de fer creure al seu fill”. O quan, inevitablement, en David no és capaç de gestionar la seva ràbia i acaba en explosió i jo, com a mare (que l’he parit, eh!) dic “deixeu-lo estar que es calmi” i algú del voltant només intenta calmar-lo, provocant així més confusió en el nen i més ràbia que surt per tots els porus de la seva pell.. i llavors les mares et miren dient “com és que aquest nen fa això?” i penses… “ara t’haig d’explicar-ho tot?”

Doncs fa això perquè és un nen, per començar. Dubto molt que amb 18 anys faci el mateix. És un nen que no suporta l’autoritat, que li agrada sentir-se lliure i fer el que vol. No és una qüestió de que siguem mals pares o males mares, NO. Cada nen és únic, diferent, especial. Quantes vegades heu sentit dir: “uff els nens no poden dormir al llit dels pares perquè llavors es tornen depenents i s’acostumen” o “si fan una cosa mal feta, encara que sigui davant de tothom, s’els ha de renyar”. D’acord, és el teu punt de vista, però no pretenguis que sigui el meu. El meu fill és un nen que li agrada fer la DUI sempre que pot, com molts d’altres, perquè aquest és el seu esperit. I jo, com a mare, no em puc posar en mode dictadora com molts espereu que faci, com fa en Rajoy. No, algunes vegades haig de posar-me més a la dreta, d’altres sóc més de centre, d’altres intento posicionar-me a l’esquerra (que és la meva posició natural). Depenent del lloc, del moment, i de la gravetat de la situació. No hi ha una fòrmula màgica, però sí que hi ha un fil comú: sempre s’ha d’intentar comprendre per què actua així i hi ha d’haver un diàleg. De vegades necessitem un mediador que ens ajudi, que ens ensenyi diferents punts de vista per arribar a nous acords.

El teu fill de 16 anys vol sortir a la discoteca i tu li dius “no” i aquí no se’n parla més? Un Rajoy en tota regla. Què esperes que faci? Potser tens sort i dirà “OK” però el més segur és que vulgui una DUI per sentir-se LLIURE. I per més que vulguis reprimir-lo, per més que vulguis tapar-ho tot i que faci el que tu diguis… ell tindrà més forces encara per voler fer la seva i, quan ja no el puguis retenir més, llavors marxarà i no el veuràs més. Això passa quan hi ha molta repressió.

No et sentis malament davant una possible DUI del teu fill o filla, no et sentis jutjada cada vegada que una altra mare et dona consells. Mira de situar-te en un punt mig i, cada vegada que et surti el mode Rajoy, para’t i respira. Analitza la situació. Si convé surt un moment de l’escena per recapacitar. Llavors torna-hi i, quan tots estigueu calmats, parla amb el teu fill. Tingui 18 mesos o 18 anys. Parla-hi i explica-li com et sents, però deixa que ell s’expressi, sempre. Llavors podeu arribar a un acord, podeu trobar l’equilibri. I no és que ell sempre “es surti amb la seva”, perquè li estàs ensenyant una eina molt valuosa, molt més que qualsevol altre: li estàs ensenyant, com a mare, l’art de la comprensió, del diàleg, de posar-se a la pell de l’altre i l’art de trobar una solució pactada. Sobretot, sobretot, sobretot… és molt i molt important que no ho feu davant la gent, aneu a un lloc on ningú pugui veure i jutjar la situació i on no hi hagi ningú que el pugui fer sentir avergonyit. La vergonya, … que interessant! algun altre dia n’haig de parlar! És molt utilitzada per controlar les conductes no desitjades, sobretot a les aules i a les famílies.

Entendre que cada nen és diferent i que cada maternitat és diferent, ens ajudarà a tenir una ment més oberta i neta. Parlo de maternitat perquè he escrit el post de manera autobiogràfica, però és aplicable a la paternitat a parts iguals. No hi ha una única manera de fer les coses, el que t’ha servit a tu, és molt probable que no serveixi a l’altre. Vosaltres coneixeu els vostres fills, ningú els coneix millor. Si el teu fill fa una DUI, uneix-t’hi!

Per totes les mares que, en algun moment o altre, ens hem sentit jutjades. Ens passa a totes. No esteu soles. Com totes, només volem el millor per ells, pels nostres fills. 

annapamplona

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *