Parlem del suïcidi?

Ja fa unes setmanes vaig començar a mirar una sèrie que ho ha petat arreu del món: 13 reasons why (per 13 raons). Us en faig cinc cèntims: noia de 17 anys decideix posar fi a la seva vida però, abans, es dedica a gravar 13 cintes explicant les 13 raons que l’han portat a prendre aquesta decisió; una vegada morta, les cintes van passant per les 13 persones implicades en aquestes gravacions i l’espectador ho veu des del punt de vista d’en Clay, un noi de la seva classe amb el qual eren més que amics.

Penso que és una bona sèrie per mirar, per entendre com som de cruels (sobretot en època adolescent), també per entendre com influeixen en els altres les nostres accions i també per veure que tothom, d’alguna manera o altra, pateix.

El suïcidi és present en la nostra societat, per més que vulguem fer veure que no existeix, o que només passa en altres països. Que no s’en parli no vol dir que no hi sigui. Hi ha molts mites al voltant d’aquest, i continua essent un tema tabú. Fa uns anys vaig fer un curs sobre tècniques d’intervenció en intents de suïcidi, m’en recordo molt bé d’una pregunta que ens va fer en Natxu Brunet: suïcidar-se és de valents o de covards? El primer pensament que ens ve al cap és que potser és de covards, però… no s’ha de ser valent per treure’s la vida?

Hem de tenir clar un fet important: la persona que s’està plantejant un suïcidi està sota un gran patiment. D’acord, el patiment és molt subjectiu, però per aquella persona el patiment que sent és molt i molt gran. No hi veu sortida possible, tot és fosc. Sembla que res té sentit. Aixecar-se? Anar a treballar? Sortir al carrer? Per què? Ja fa temps que tot ha deixat de tenir sentit. Potser ha passat algun fet desencadenant, potser n’han passat més de dos i més de tres, potser no ha passat res. Sembla que no es pot treure de sobre aquesta negror. I no troba sentit a anar a fer una copa, ni a sortir amb els amics, ni res. No hi ha res que tingui sentit. Res. Al principi la idea apareix fugaçment Què passaria si em matés? Potser acabaria amb el patiment, llavors cada vegada es va repetint més i més, fins que al final sembla la única opció. La por a compartir-ho amb els altres fa que aquest pensament quedi guardat molt endins i, si per casualitat es comparteix, pot ser que ningú s’el prengui seriosament. Hi ha la creença popular que diu que si et vols matar et mates, però no ho dius abans; si algú ho diu, només ho fa per cridar l’atenció. MENTIDA. Repeteixo M-E-N-T-I-D-A. Un pot dir-ho perquè està patint molt, i ho diu perquè busca ajuda, i ho diu seriosament (no us preneu mai a la lleugera un comentari de suïcidi, mai, potser us estan donant una pista). És igual l’edat que tingui, sempre heu d’escoltar a la persona, preguntar-li, intentar saber què passa i ajudar-la a trobar ajuda professional.

Us imagineu quin patiment tan gran has de sentir  per voler treure’t la vida? Deu ser horrible. Per això mai heu de dubtar del que sent o ha sentit aquella persona, ni criticar-ho, ni posar-hi salsa. Fins i tot quan ningú hi ha pogut fer res, i s’ha acabat traient la vida, res de jutjar, res de fer hipòtesis… la Hannah (de la sèrie) va buscar ajuda i tothom li va girar l’esquena, fins i tot va fer comentaris dels seus sentiments més foscos abans de morir, i ningú la va ajudar. Fins que un dia és massa tard. El patiment es va coent, mica en mica, fins que sembla que no hi ha més sortida que acabar amb aquest mitjançant el suïcidi.

Hi ha una noia que últimament està pensant molt en el suïcidi. Sembla que tot li va malament, de fet, ja fa temps que les coses no van massa bé. Ni a casa, ni amb els estudis, ni amb els amics, ni amb ella mateixa… tot està del revés. Li fa vergonya dir que porta pensant en el suïcidi durant temps, però ho diu en veu alta finalment. Fins i tot ha pensat com fer-ho, fet que demostra que el patiment és molt gran i que la ideació suïcida és una realitat. Ella sap que no està sola, que hi ha gent que l’estima al seu voltant; també sap que hi ha molta gent que es sent com ella. Perquè el patiment és per tots i amb tots. No hi ha res etern, res. No hi ha res que duri sempre, ni bo ni dolent. Tot és temporal, el teu patiment també. I sé que, amb l’ajuda necessària, amb força de voluntat i un parell d’ovaris s’en sortirà. Ho sé. I tu també. Perquè encara pots trobar sentit a la vida, encara et pots il.lusionar!

Recordeu, tant si sou vosaltres mateixos els que esteu patint, o sabeu d’algú que ho està fent i ha fet algun comentari respecte el suïcidi, MAI us ho agafeu de broma i proporcioneu-li l’ajuda necessària. Actualment hi ha molt bons professionals que poden tractar-ho amb rapidesa i eficàcia. També us poden ajudar aquí  http://www.telefonodelaesperanza.org/prevencion-del-suicidio i, si veieu que a l’institut hi ha algú patint, no dubteu a comunicar-ho a algun professor de confiança. Que no sigui massa tard.

Una abraçada plena de vida,

(i mireu la sèrie)

annapamplona

El suïcidi és una solució PERMANENT a un problema TEMPORAL. No és un caprici, simplement no es veu sortida possible a tant patiment. TU POTS SORTIR-NE, TU POTS. Perquè no hi ha res que duri sempre, ni aquest patiment tan profund.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *