El teu canvi depèn de tu.

Fa uns dies que estic més reflexiva, suposo que hi té a veure el curs de MBSR que estic fent a Girona (i les 8 hores de pràctica meditativa de dissabte passat, que ja explicaré en una altra entrada), he estat reflexionant sobre la figura del psicòleg/psicoterapeuta i com, moltes vegades, es posen unes expectatives en nosaltres que no són, ni de bon tros, realistes.

Segurament tenim part de culpa nosaltres, ja que moltes vegades ens venem com a salvadors, guies, motivadors pel canvi… vaja, que portem el marketing molt bé. Continua havent-hi la sensació que, pel simple fet de venir a teràpia, ja hi ha d’haver canvis. És cert, moltes vegades n’hi ha, de canvis. Però nosaltres no ens podem posar a dins el cervell de ningú, no podem fer que la persona es comenci a moure, no podem canviar res si la persona que tenim al davant no està disposada a canviar-ho. És així, sinó seria molt fàcil.

També continua havent-hi la idea que el psicòleg = metge, que té una fòrmula màgica que traurà tots els mals. Tampoc és així… amb la teràpia es comença un treball intern, d’exploració, d’expressió, d’acceptació. Un treball que és llarg i que no tothom està disposat a fer. Però tampoc ho necessita tothom, hi ha gent que només necessita una mini càpsula de psicoeducació per agafar forces i energies per tirar endavant, una persona que plantegi totes les possibilitats i les posi sobre la taula. Però el pas qui l’ha de fer? Vosaltres.

Hi ha molts psicòlegs, molts i molts. Cadascú amb la seva tècnica, amb la seva moral i la seva vocació. Jo no em considero millor que els altres, però sí que em considero diferent. Segurament no he pogut ajudar a molts de vosaltres, ja sigui perquè jo no n’he sabut més o per altres factors externs a mi (poca motivació, resistència al canvi, expectatives irreals, intolerància a l’autocrítica, etc.) i espero (desitjo) que algun altre professional us hagi pogut oferir el que jo no he pogut oferir-vos. Al igual que jo potser podré ajudar a algú que no ha obtingut el que buscava en algun altre company de professió.

En general tots tenim la pell molt fina. Ja no parlo de psicòlegs, sinó de totes les persones en general. Ens costa acceptar que l’hem cagat , admetre que no hem fet tot el que podíem haver fet, admetre que necessitem un altre professional que ens ajudi, que no som els millors en el nostre àmbit, en general ens costa molt acceptar les crítiques. Sempre ens posem a la defensiva, i ataquem com lleons. Doncs no. Jo accepto que no sóc la millor psicòloga de Santa Coloma i rodalies, que no sóc ni la més professional ni la més experta. I tu, Laura, has d’acceptar que no ets la millor ballarina de la zona; i tu, Carmen, no ets la millor zeladora de l’hospital; i tu, Carmen filla, no ets la millor estudiant de batxillerat; i tu, David, no ets ni el millor fotògraf ni el millor videògraf; i tu, Paula, no ets la més guapa; i tu, Montse, no eres la millor recepcionista, i tu… però tots som diferents, especials, i fem la nostra feina tan bé com podem, amb el cor. Segurament no serem famosos, ni rics, i ens posarem en merders i de vegades ens fatarlà professionalitat, diplomàcia i empatia. Però som persones.  TOTS. I aquesta humiltat és la que marca la diferència. Penso que el nivell de formació no equival a millor servei, sinó que és la passió que posem darrere cada tasca.

Així que acabo dient que, si has tingut una mala experiència amb algun professional, no et donis per vençut i busca’n un de diferent. La connexió, el feeling hi fa molt. Recordo un noi que va venir a mi i jo era la 4a psicòloga que veia en mig any. Sí, ho heu llegit bé. En mig any va veure 4 psicòlegs diferents. Per un moment vaig pensar “val, potser no ha enganxat el professional adequat”, però llavors vaig pensar “no, no, no et tiris floretes… amb tu farà el mateix, perquè no és problema que els professionals no el puguin ajudar, és que ell no es deixa ajudar o espera un miracle” i, efectivament, va desaparèixer del mapa… suposo que ja deu haver trobat el 5è psicòleg… i espero, de tot cor, que ell hagi pogut fer un canvi. Perquè només depèn d’ell.

La Julieta Paris, la meva mentora, un dia va escriure una cosa per l’estil de “no critiquis a un professional, potser un altre dia ell podrà resoldre un problema que tu no has sigut capaç de resoldre” segurament les paraules no eren exactament les mateixes, però el missatge era aquest. I és ben veritat. Tots fem el que bonament podem i, en l’àmbit de la psicologia i psicoteràpia, que tots som tan diferents, encara és més evident. Amb això no vull dir que no hi hagi trepes que busquin només omplir-se la butxaca i que els importa ben poc la resta eh! però vull pensar que no n’hi ha d’aquests per la zona.

Així que no t’ho pensis més, tu ets el motor del canvi. Deixa’t estar d’excuses i de posar les culpes als professionals, al temps, al canvi climàtic o als polítics. Fés alguna cosa per canviar. Ostres! me n’oblidava, la paraula del psicòleg no va a missa i no et creguis tot el que diem, sempre hi ha versions i versions… també hi ha molts mites sobre la figura del psicòleg … busca algú que, amb humiltat i des del cor, et pugui ajudar. Però això sí, estigues preparat o preparada per sentir coses que potser no t’agradarà sentir. I no és culpa nostra que les sentis, de vegades només estem fent de mirall…

Una abraçada per tots i que treballeu amb el cor, que sigueu professionals i que pugueu ser feliços.

annapamplona

PD; Tinc pendents dues entrades (haureu d’esperar una mica): una en relació a com tractar familiars amb depressió i l’altre sobre la meva experiència de retir mindfulness a un monestir de Girona. Tingueu paciència!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *