Com conviure amb un familiar amb depressió.

La depressió és un trastorn mental freqüent, la Organització Mundial de la Salut calcula que afecta a més de 300 milions de persones en tot el món. Una xifra força esgarrifadora. No sóc gaire bona palant d’estadística, però és cert que tots coneixem a algú que ha patit o pateix depressió.

Moltes vegades s’utilitza el terme de manera errònia, pensant que una persona depressiva ho està “perquè ella vol, perquè no mira més enllà, perquè li agrada estar trista”.  La depressió és una malaltia molt incapacitant, és un trastorn mental que es caracteritza per la presència de tristesa, pèrdua d’interès o plaer, sentiments de culpa o falta d’autoestima, trastorns del son o de l’alimentació, sensació de cansament i falta de concentració. La depressió pot arribar a fer-se crònica o recurrent, dificultar MOLT la capacitat de la persona d’enfrontar-se al dia a dia (com treballar, relacionar-se, etc.).  La persona malalta es sent en un forat, en un pou sense sortida. Però, i la gent que esteu al seu voltant?

Els familiars o amics soleu tenir la sensació que no podeu ajudar, us sentiu frustrats davant la situació d’impotència, sentiu ràbia, por, culpa, tristesa… Emocions que solen anar i venir, que es barregen. Tot això és normal i per això és molt important escoltar-se a un mateix i, si podeu, compartir les vostres vivències amb altres persones. Tenir vies d’escapament per connectar amb vosaltres mateixos us anirà molt bé. Heu d’entendre que no sou monstres per sentir-vos malament, que hi ha moments de tot.

Potser el primer pas de tots és informar-se sobre la depressió, entendre que és una malaltia que es menja l’energia, l’optimisme i la motivació de la persona, que un no se’n pot sortir d’un dia per l’altre, que és un procés llarg i que, sovint, és necessaria una intervenció multidisciplinar per fer-hi front. És important entendre que el familiar o amic amb depressió té dificultats per connectar a un nivell emocional amb vosaltres, de vegades us poden dir coses que fan mal o inclús mostrar-se agressius. Penseu que és la depressió qui està parlant i mireu de ser comprensius i explicar com us sentiu (sempre de manera assertiva, amb tacte) perquè la persona entengui com us afecta la malatia. Amagar el problema NO farà que aquest desaparegui, com menys en parleu, més distància creareu i menys suport rebrà la persona malalta. Ja sé que molt sovint us canseu d’escoltar com de malament es troben, sé que us sabeu de memòria tots els símptomes i tots els pensaments que tenen al llarg del dia, al final penseu “i per què m’ho diu, si jo no hi puc fer res?” o “amb el dia que he tingut a la feina només em falta tornar a parlar d’això” o “hòstia no hi pot posar una mica de voluntat?”.  Ho sé, és esgotador. Però recordeu que hi ha una malaltia darrere, una mena de càncer que es menja tota la il.lusió i les ganes de viure.

NO doneu consells. MAI. Demaneu que us expliqui com es sent, i NO JUTGEU. Intenteu entendre la malaltia, sempre. Què podeu dir que pot servir?

  • Estic aquí pel que necessitis.
  • Potser ara no em creuràs, però no hi ha res que duri sempre, i això passarà, mica en mica.
  • És veritat que no puc saber exactament com et sents, perquè això només ho saps tu, però vull ajudar-te.
  • Què creus que t’aniria bé avui, per sentir-te millor?

EVITEU les frases típiques i tòpiques com:

  • Això que et passa està tot al cap.
  • Tots passem per moments així i ens en sortim.
  • Mira el costat positiu de la vida.
  • Ignora tot el que et passa.
  • Hauries d’estar content… si tens una família, una feina, tens salut…

És evident que com a familiars i amics voleu intentar solucionar els problemes de la gent que estimeu, però no podeu controlar la depressió dels altres. La depressió precisa tractament. I no podeu fer el paper de psicòlegs/metges de capçalera/psiquiatres vosaltres, perquè la implicació que teniu és massa gran i en podeu patir les conseqüències. Això sí, vosaltres podeu cuidar-vos per poder estar al costat de la persona malalta al 100%:

  • Intenta expressar el que sents, no pateixis en silenci. Si no pots parlar-ho amb la família, busca’t un amic o bé un professional que t’escolti.
  • Evita el burnout. Posa límits, tu no ets el terapeuta.
  • Fes la teva vida: fes les coses que t’agraden, no les deixis de banda.
  • Busca ajuda si creus que la situació pot amb tu.

Què més et pot anar bé? Sigues pacient, entén que la malaltia segueix el seu curs i que no podrà estar bé d’un dia per l’altre. Interessa’t per com està i, si segueix tractament, intenta acompanyar al familiar/amic a les sessions, pregunta sempre com ha anat, quines conclusions n’ha extret… Sigues un exemple de benestar i no prediquis el que no practiques (esport, bona alimentació, hores de son), feu activitats motivants conjuntament però no esperis que les visqui amb el mateix entusiasme que tu. La depressió està present en el dia a dia del malalt, és difícil desconnectar i disfrutar dels moments, estigues allà, acompanyant i respectant.

Recorda que…

  • No és culpa teva que la persona que estimes estigui malalta.
  • Tu no pots curar-li la depressió, però pots oferir suport i esperança.
  • Cada persona experimenta la depressió de manera diferent, amb uns símptomes predominants.
  • La millor manera de saber què necessita la persona amb depressió, és preguntant-li directament.
  • És molt important que la persona rebi tractament.
  • Estigues alerta a les senyals que poden indicar autolesions i/o suïcidi i conctacta amb el professional de confiança si detectes quelcom.

Espero que aquesta petita guia us pugui ser d’utilitat, per a qualsevol cosa contacte@annapamplona.com. Recordeu que tots estem exposats a patir una depressió, no utilitzeu el concepte a la lleugera perquè és una malaltia molt seriosa i només ho sap qui ho ha patit directament o ho ha patit de prop.

 

annapamplona

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *