Carta a un dimoni.

Avui trepitjo fort, estic guerrera! Durant l’estiu vaig estar llegint un llibre interssant que es titula Alimentando tus demonios, d’ Allione Tsultrim, i em va fer pensar sobre els meus dimonis actuals i també sobre els dimonis del passat. Aquelles coses, persones o situacions que et van posant entrebancs perquè no acabis d’estar bé, en equilibri, i et fan viure experiències no massa agradables. Els dimonis et fan trontollar. El llibre m’el vaig llegir quan estava de vacances i, just al tornar al poble, em vaig retrobar amb un vell dimoni. Segur que tots vosaltres teniu dimonis (pors, preocupacions, malalties, persones…) veritat? Primer pas: identificar-los. Amb els dimonis del passat a mi m’agrada utilitzar la tècnica de la carta, escriure una carta directament al dimoni per tal d’explicar-li com us vau sentir, com ho vau viure, buidar-ho tot. Llavors amb la carta podeu fer el que vulgueu, però està bé cremar-la perquè simbolitza la fi. Punt i final. Aquí us deixo amb un exemple d’una carta a un dimoni:

Estimat dimoni,

Tu tens cara i ulls i et passeges pel poble. Feia temps que no et veia, o et veia esporàdicament, però ara sembla que ens haurem de veure dia sí dia també. Veure’t altra vegada m’ha fet connectar amb tot el que vaig viure de petita i adolescent al teu costat. Teníem una relació ben tòxica tu i jo, però jo no me n’acabava d’adonar. O potser no ho volia veure. No recordo ni com ni quan ens vam conèixer, però sí que sé que les nostres mares eren “amigues” i ens feien jugar juntes. Jo moltes vegades havia dit que no volia anar més a casa teva, però és clar, hi havia d’anar perquè sinó quedàvem malament. No sé què va passar, però vam estar uns anys sense parlar-nos fins que llavors, ja gairebé a l’ESO, vam coincidir amb la mateixa colla. Ja sé que jo era una nena una mica repelent, semblava que tot s’em donava bé… a l’escola era una alumna 10, tots em miraven amb bons ulls, tenia amics i amigues i era molt respectada per tothom, era alta i prima (quina putada no? Podia haver pesat 200kg i t’hauries sentit millor) i també s’em donaven bé els esports. Sempre m’havies mirat amb enveja, per tot, però jo no ho veia, ho vaig entendre més tard… deies el que pensaves i et posaves medalles quan ho feies, però no veies que potser estaves fent mal a la gent del teu voltant. Amb un “jo dic el que penso” ja ho tenies tot solucionat. La cosa va anar empitjorant a l’ESO, tu et vas fer la líder de la colla i ho vas monopolitzar tot, jo et seguia la corrent, no m’adonava que, al teu costat, jo em feia petita. Tampoc m’adonava que només et fixaves en mi i et comparaves, creient secretament que jo era millor i tu, pitjor, però davant els altres no ho demostraves mai, no t’ho permeties. Jo mai feia comentaris despectius sobre res teu, no perquè no ho pensés eh, sinó perquè creia que no era necessari. En canvi tu… em vas criticar la roba, em criticaves el cos, em criticaves que jo suava “massa” (perdó per tenir les putes hormones alterades), criticaves també la meva manera de relacionar-me amb els nois, les coses que feia en general… ja de més grans això va anar degenerant i fins i tot em vas dir “no sé per què estudies psicologia, si la meva tia (o no sé qui de la teva família) ho va estudiar i no trobaràs feina enlloc, que ho sàpigues” OLE TU. OLE TU. I jo callada com una puta, per què callava? ni idea… ah! i el que més t’agradava criticar de mi eren les putes dents que portava, no, a mi tampoc m’agradava portar-les separades, però noia… m’havia d’esperar a que em pogués posar ferros… Recordo una vegada que algú va dir “ostres Anna, en aquesta foto sembles una model” i la teva resposta va ser “Sí clar, perquè té la boca tancada”. Jo mai em vaig posar amb res teu, perquè jo sabia que et faria mal, perquè hi ha coses que no es poden dir encara que les pensis, perquè no tenim la veritat absoluta i el que a mi em sembla lleig, a un altre li pot semblar preciós. Jo cada vegada m’anava fent més petita fins que, al arribar a batxillerat, ho vaig passar francament malament. Diria que mai ho havia passat tan malament… i la meva por a estar sola em feia passar-ho encara pitjor, perquè no em podia desempallegar de tu. Mica en mica em vaig anar fent minúscula i no em sentia bé ni amb tu, ni amb res que tingués relació amb tu. Per tant, per mi anar a l’institut era un putu calvari. Calvari fins el punt de tenir una ansietat de cavall i comptar les hores que faltaven perquè arribés el cap de setmana i no veure’t més. I després deies que “jo era una rància i estava perdent a totes les amistats, que m’aïllava de tothom i no conservava la puta colla”. Però a veure, és que et veia cada dia, no podia suportar veure’t més, de veritat. Tu sabies que jo ho passava malament, tu ho sabies, i a batxillerat vas fer tan de mala puta que molts dies (MOLTS) arribava plorant a casa. Ni m’agradava asseure’m al teu costat, ni m’agradaven les teves bromes, ni m’agradava la gent amb la que estaves. L’ansietat va començar allà, jo no sabia què era fins llavors, i ho vaig portar en silenci. Quin patiment… Em vaig aprimar, vaig perdre la gana. Ah sí! ho deus recordar això! Vas escampar per la teva “colla” que jo estava massa prima i que tenia un problema d’anorèxia perquè no menjava, fins i tot feies veure que et preocupaves. Això em va tocar, perquè tu i jo sabem que el problema amb el físic el tenies TU, que estaves carregada de manies i que t’encantava fer-te la víctima. Així que allà estava jo, carregada d’ansietat, sentint-me com una autèntica merda, evitant passar estones amb tu i amb els del teu voltant i saber que tenia DOS putus anys més de calvari. Ah! i portava a sobre una pila d’etiquetes que m’anaves penjant, entre elles, la d’anorèxica. OLE TU. OLE TU. Les coses no van canviar fins que jo m’en vaig allunyar definitivament, després de la selectivitat vaig decidir que no volia saber absolutament res de tu ni dels teus. Fugida de covard? segurament, però ho necessitava com l’aire que respirava, necessitava poder ser jo mateixa, no ser jutjada, ser valorada, poder dir la veritat sempre (perquè amb tu havia de mentir per no ser més criticada). Un dia em vas dir que no entenies per què no et deia res, suposo que ara ja ho entens. Amb el temps vaig entendre, finalment, que tu, el meu dimoni, t’alimentaves de la meva inseguretat i de les meves pors. Així anaves creixent, dia rere dia, setmana rere setmana, any rere any. Ara entenc que si jo t’hagués plantat cara s’hauria acabat tot.  Però jo no estava preparada per fer-ho. Tinc molts mals records perquè ho vaig passar molt malament i,  veure’t dia sí dia també, m’ha fet entendre que 1. jo vaig poder créixer (i molt) gràcies a tot això viscut, 2. Jo vaig canviar i vaig valorar moltíssim el que significa una amistat de debò 3. Vaig aprendre a identificar quan em sentia JO mateixa, amb la meva essència, i quan no i 4. vaig aprendre a estar sola, a començar de nou i a creure en mi. Així que potser sí, al final t’hauré de donar les gràcies… Sé que jo no era una noia fàcil, ho sé… però escolta’m, crec que tampoc em mereixia tot allò. Vaig haver d’escoltar moltes vegades que la colla s’havia trencat per culpa meva, i una merda, la colla ja estava trencada molt abans… i no vaig ser jo qui la va trencar. Sé que al allunyar-me de tu, també em vaig allunyar de gent que valia molt la pena, en sóc conscient. He perdut a grans persones pel camí, però havia de triar. Al final sempre ens hem d’arriscar.

S’ha acabat dimoni, amb mi ja no pots. Suposo que al final t’hauré d’agrair tot el que em vas fer passar, així he pogut aprendre molt. Recordo aquell dia que em vas dir que no tindria feina, perquè estudiava una carrera sense futur, no com la teva. Doncs mira, potser sí que pels psicòlegs les coses no són fàcils, potser sí que costa trobar feina… però aquí estic, vivint de la meva professió amb negoci propi des de fa 5 anys, vivint del que m’agrada i com m’agrada. Estic molt orgullosa d’haver triat aquest camí i estic molt orgullosa de no haver-te fet cas.

Ara només em queda acomiadar-me i dir-te que tu i jo mai ens portarem bé, és evident, però mai més m’utilitzaràs a mi per satisfer les teves inseguretats. Mai més. I saps què? et perdono, perquè entenc que actuessis d’aquella manera i sé que tu no estaves bé amb tu mateixa. Desitjo que siguis feliç

Carta fictícia, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència! Ja sabeu que tinc molta imaginació… Proveu-ho, la veritat és que senta molt bé escriure-li al dimoni! Llavors passa de ser dimoni a formigueta.

No oblidem que tots podem ser dimonis pels altres, fins i tot podem ser els nostres propis dimonis. Ojalá siguem capaços de veure què està alimentant a aquests dimonis, ojalá tots els dimonis que ens trobem ens ajudin a créixer com a persones, ojalá que tots siguem feliços.

annapamplona: àngel per a alguns, dimoni per d’altres.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *