Alternatives a les amenaces i càstigs en l’educació dels fills.

Quan encara no ets mare/pare veus força fàcil l’educació dels fills. Recordo que, quan treballava al supermercat, veia nens i nenes fent rabietes vàries entre els passadissos, com tocaven tot el que volien sense permís, com tractaven malament als pares… i pensava “uuuf”. Però el cert és que, una vegada ets mare/pare, entens que és força complicat gestionar aquest tipus de conductes, doncs cada nen/a és diferent i reaccionen de maneres diferents, saben com posar-te al límit. A part de l’experiència com a mare, em trobo atenent a pares i mares desesperats perquè no saben com gestionar certes conductes dels seus fills, sovint el motiu de consulta és “és que no serveixen ni les amenaces ni els càstigs, tampoc els premis”. Què hem de fer, doncs? A continuació us exposo algunes idees que podeu aplicar a casa:

  • Sovint ens fixem en les conductes “problema” i centrem tota l’atenció en elles: “no parlis amb la boca plena” ,”no m’insultis”, “no molestis a la teva germana”, “no obris la nevera”, etc. El probema de fixar-nos en les conductes “problema” és que el fill percep que no sap fer res bé i tu, com a mare/pare, perceps que no l’has educat prou bé i que sempre li has d’estar a sobre. Canviem el xip. A partir d’ara posem la nostra atenció en millorar la relació, passar estones de qualitat junts, encara que sigui només 30 minuts al dia. Moltes vegades els nostres fills passen més estona amb mestres i cuidadors que amb nosaltres, és normal que ens trobin a faltar. Busquem una estona nostra, sense presses. A més, és important que, al llarg del dia, anem donant feedback positiu al fill/a. Per exemple: “ostres, has parat molt bé la taula” o “t’has pentinat molt bé avui!”. Aquest punt també és aplicable a fills en edats adolescents perquè, encara que no ho sembli de vegades, també volen passar temps amb tu.
  • Els nostres fills són totalment depenents quan neixen i, mica en mica, van sent més autònoms. A les mares i pares ens costa donar-los aquesta llibertat, perquè veiem que s’estan fent grans i volem parar el temps. Si nosaltres estem a sobre tota l’estona, dient com han de fer les coses, supervisant, avisant… provoquem que els nostres fills s’agobiin i que percebin que no són bons per fer res, que sempre ens necessitaran. És evident que, amb les presses, sovint els hi fem tot: vestir, posar la llet, fins i tot de vegades donem menjar a la boca quan són perfectament capaços de fer-ho ells sols (però tenim pressa ). Donar-los llibertat els fa creure que poden fer les coses ells sols i això construirà la seva confiança en sí mateixos. Segurament estaran menys frustrats i acceptaran més les nostres suggerències.
  • Sovint caiem en l’error de fer una lluita de poder, a veure qui pot més. El nostre fill vol fer el que ell vol, nosaltres volem que faci el que nosaltres volem. Tot això sol acabar amb la frase “es farà el que dic jo i punt, que t’has cregut?” El meu fill, en David, quan s’enfada pot estar tranquil.lament 1 hora plorant (o més) i és igual que l’ignoris, és igual que li intentis explicar els per què, és igual que li diguis que quan es calmi ja en parlarem… no funciona res si el motiu és prou fort. Funcionaria engegar-li la tele o donar-li el mòbil, però això no és una bona opció, doncs no aprendrà a gestionar el que sent, aprendrà a distreure’s quan hi ha un problema. Així que, si us passa el mateix que a mi, us recomano que us ompliu de paciència i intenteu entendre què ha passat, estigueu al seu costat i, amb calma, li aneu explicant la situació perquè l’entengui. També heu de fer el que explico en el punt següent.
  • Entendre els sentiments, emocions, pensaments… que té el nostre fill. És evident que, si hi ha coses més interessants i atractives a fer, no vulgui anar al llit a dormir. Què hem de dir? “es va al llit i punt, perquè ho dic jo”? No, hem d’intentar entendre com es sent i transmetre-li que l’estem entenent: “entenc que no vulguis anar al llit, entenc que prefereixis jugar a cotxes, però ara és hora de dormir perquè demà puguis estar ben despert i poder jugar molt”. I si crida, i si plora, i si fa les 1000 i 1 per no anar a dormir, estar al seu costat fins que es calmi, parlar-hi de coses que li agraden.
  • També és molt important que el nostre fill entengui que no és l’únic que es sent d’una determinada manera, és a dir, els pares i mares també hem d’explicar com ens sentim i, sobretot, com ens sentim després que ell faci les accions, tant positives com negatives. És millor que li diem “estic molt contenta perquè has dormit tota la nit al teu llit” que no pas “ja era hora que dormissis tota la nit al teu llit”. Al final, a tots ens agrada que els altres es sentin orgullosos de nosaltres. Explicar-los com ens sentim després d’una acció negativa també els ajudarà a entendre que les seves conductes tenen conseqüències, sempre. Aquí haig de fer un petit incís: tampoc cal que ens passem i els fem sentir extremadament malament amb les nostres paraules. Tot amb proporció.
  • Anticipar-nos als problemes. Si ja sabem que és molt probable que tinguem problemes a l’hora de fer una activitat determinada, anticipem-nos-hi. En el meu cas, per exemple, sé que en David no vol dutxar-se, tot i que després s’ho acaba passant bé a la dutxa, li fa mandra i sempre intentarà fer un espectacle per no posar-se sota l’aigua. Em funciona motivar-lo perquè vulgui entrar-hi, res de càstigs, amenaces o xantatges, posar-li un pot nou a l’aigua, una regadora petita o un pot de sabó buit sol ajudar a que ell tingui ganes d’entrar-hi. Aquesta tècnica és aplicable a altres situacions (entrar al supermercat, anar al metge, anar a comprar roba, etc.), adaptant-ho a l’edat del vostre fill.

Bé, aquestes són algunes de les idees que podeu aplicar a casa per evitar rabietes/guerres de poder o els temuts “NO VULL FER AIXÒ”. Ho he escrit de manera força autobiogràfica perquè, com vosaltres, un no sap a què s’enfronta fins que no ho viu en la seva pròpia pell i hi ha moltes teories happy flowers que venen als llibres d’autoajuda i als blogs de paternitat/maternitat que a mi em semblen d’una altra galàxia! o, almenys, a mi no em funcionen!

Si voleu més informació, no dubteu a escriure’m! Si voleu fer-me una visita, també!

annapamplona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *